Txarango llur

 Txarango és un grup fascinant. La seva sonada irrupció al nostre panorama musical en certifica la biodiversitat. Més enllà del traç que marca la parella àuria (per llurs discos d’or) formada pels Manel i Els Amics de les Arts, les traces d’altres camins particulars transformen la via en un camp a través. Ho avalen portentosos centres emissors com Quimi Portet o Pau Riba i trajectòries com les dels Antònia Font, Mishima o Love of Lesbian. Però també hi entren en joc els cercles concèntrics del ventilador rumbaire, capaços d’enllaçar les veus de Peret o el Gato Pérez amb un núvol de noms que desemboquen (via Dusminguet) en La Troba Kung Fu i després en propostes com les del Muchachito Bombo Infierno o La Pegatina, grups nascuts a Santa Coloma de Gramenet o Montcada i Reixac que han trencat l’absurd monopoli de Barcelona en les músiques dites, ai, de fusió. La tribu (de 8) dels Txarango prové del Ripollès, Osona i la Garrotxa. En aquest seu disc de presentació, “Benvinguts al llarg viatge”, han triat el discurs nòmada del món del circ per escampar el seu talent a través de diversos registres musicals, a banda de l’abassegadora rumba que ha constituït el seu primer èxit. Aquest Sant Jordi gairebé tothom va taral·lejar, en algun moment o altre, els compassos euforitzants d’“Amagada primavera”, una festiva cançó que comença “a quarts de quatre a la plaça Felip Neri” i parla de traficants de llibres i roses, tot posant Barcelona (com, com, com) en boca de tothom. Serà una de les que més sonaran, amb la inclusiva “Vola”, que permet incorporar tots els amics que la tribu sol congregar a l’escena.

El disc dels Txarango és una mina. Les catorze cançons transiten per territoris molt diversos amb ritmes de velocitat variable, de la balada a l’ska, amb ressons de salsa, reggae i pop. “Quan tot s’enlaira” és un exemple lluminós de contenció rítmica al servei del contrast: “però jo mai mai mai seré feliç... com ho he estat aquesta nit”. I “La dansa del vestit” és, simplement, una de les cançons d’amor més belles que he escoltat, amb una troballa a cada vers. Quan la vaig sentir per primera vegada em vaig quedar clavat al vers “Bon dia, llur llum seré, amb un petó matiner”. Vaig entendre que repetien la paraula llum i em va fer gràcia que sonés com Llullu, però després ho vaig tornar a escoltar i al final vaig buscar la lletra. Llur llum! Sí senyor! No m’ho podia creure! N’estic fins al capdamunt d’haver d’empassar-me obres fetes amb una llengua simplificada i aquesta colla de peluts m’hi claven un llur que llisca divinament. Les dues cançons en castellà (“Volveremos” i “Sueña como un niño”) són també una canya que tornen a desmentir uns quants tòpics sobre la relació dels nostres joves (de comarques) amb el castellà. Llur llengua vehicular no exclou ni l’ús ni el domini de cap altra. L’únic que hauran de resoldre els Txarango és la coincidència de nom amb el grup basc que va néixer de la fusió dels històrics Mocedades i Trigo Limpio l’any 1996, i que encara està en actiu. Però, francament, no crec que ningú es confongui. 

Màrius Serra. Cultura de La Vanguardia. Dissabte, 28 d'abril de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma