Canvi de registre

A les notícies apareix el diputat López Tena avançant a pas marcial per un passadís que reconec a l'instant: el del registre del Parlament. Branda un dossier i el flanquegen dos companys de partit. Al cap de pocs segons el dossier aterra al taulell del registre com un pàmpol tardoral i el diputat en treu uns papers grapats que una sol·lícita funcionària engrapa amb naturalitat. Sense llegir-se'n ni la lletra menuda ni la grossa, els diposita a la seva taula de treball, dos pams per sota del taulell exterior, i els estampa el segell acreditatiu que oficialitza el seu pas pel registre. Pam! La seva traça amb el tampó és notable. Es nota que fa anys que practica, potser des de quan encara calia sucar-los a la tinta i la percussió resultant era dual, pim pam, i no pas com ara que n'hi ha prou amb un sol impacte, pam. L'escena acaba quan la funcionària torna una part dels papers al diputat i les càmeres deixen de filmar. Fi. L'escenificació d'aquest procés rutinari permet que la veu en off del periodista que ens dóna la notícia expliqui la naturalesa de la proposta política que passa pel registre. Aquesta vegada la cosa va dels peatges de les autopistes, però cada cop hi ha més grups polítics, sobretot els de menys pes parlamentari, que busquen (i troben) visibilitat en aquest passadís dels tampons perduts. López Tena és un veritable campió en les qüestions de procediment, però recordo haver vist com aquest mateix procés l'escenificaven, per motius ben diversos, representants d'altres partits parlamentaris com ara Esquerra, Iniciativa o Ciutadans. Sospito que els funcionaris que treballen al registre del Parlament van sempre maquillats a la feina, o potser ja els avisen d'un dia per l'altre perquè tinguin temps de pactar qui farà la segellada davant de les càmeres.

Segellada, segelleig? El fenomen és tan recent que encara no té nom. Segur que als professionals de la comunicació no els ha passat desapercebut, però encara no figura als temaris de les (nombroses) facultats del ram. Si troben absurd transformar un tràmit burocràtic en una acció mediàtica ja m'explicaran per què carai tots els acords polítics es firmen davant de les càmeres. Filmar algú mentre garabateja una mosca en desenes de fulls és a la nouvelle vague el que la segellada o segelleig d'un funcionari és al cinema rus. En l'àmbit polític un periodista es pot passar la vida laboral empassant-se notícies precuinades. Fan veure que els plats canvien una mica, això sí. Branden un llapis òptic per ensenyar els pressupostos, però després igualment fan una gestió desastrosa dels recursos. Que l'últim gènere de videonotícia sigui posar un segell en un registre indica com hem arribat a avançar.

Màrius Serra. Rum-rum a La Vanguardia, dilluns 21 de maig de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma