David Hare s’imposa

Ahir es va estrenar al Teatre Goya l’obra Celobert, de David Hare, que dirigeix i protagonitza Josep Maria Pou. Aquest nou muntatge de Celobert torna nou anys després que Pou ja l’interpretés amb gran èxit al Romea, on ara precisament es representa una altra obra de Hare, L’habitació blava. És veritat que en aquest cas no es tracta d’una obra original, sinó d’una adaptació de La ronda, de Schnitzler, però té la penetració habitual dels seus textos. Sigui com sigui, és remarcable que el públic de Barcelona pugui veure actualment dues obres del mateix autor, i confirma que Hare és des de fa anys un dels principals hereus del teatre britànic remodelat per la generació de Harold Pinter, Simon Gray o Dennis Potter.

És possible que aquest interès ampli tingui a veure amb el signe dels temps. David Hare és allò que abans, quan no semblava tan inconvenient, se’n deia un autor compromès. Compromès amb la funció social del teatre, amb la justícia i amb les idees. Les seves obres —com és el cas de Celobert— plantegen conflictes en què els personatges posen en dubte la seva ideologia a través de les relacions personals. The vertical hour, per exemple, que vaig poder veure a Nova York, inerpretada per Julianne Moore i Bill Nighy, se situa el 2003 i narra la trobada entre una professora universitària, que està a favor de la invasió d’Iraq, i el pare del seu nòvio, un físic que hi està en contra i prova de seduir-la amb els seus arguments.

David Hare també ha demostrat el seu talent per a les adaptacions cinematogràfiques. D’ell són els bons guions per a les pel·lícules Les hores i El lector, dirigides per Stephen Daldry. Es pot dir, doncs, que totes aquestes inquietuds es troben reunides a Page eight, la pel·lícula que el 2011 va escriure i dirigir per a la televisió britànica, i que ja es pot comprar en DVD al regne Unit. La protagonitzen Rachel Weisz i Bill Nighy —el seu actor fetitxe— i narra un cas d’espionatge durant el govern de Tony Blair, i amb el conflicte d’Israel i Palestina com a rerefons. El que n’acaba destacant, però, com sol passar a les seves obres, és la importància del llenguatge, el sentit de les paraules i la necessitat d’entendre bé la lletra petita de la vida.

Jordi Puntí, El Periódico, 26 de maig del 2012.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma