El motor de Víctor Nubla

Si vostè és un habitant del barri de Gràcia, o si passeja sovint pels seus carrers i és curiós —¿quan passa per davant d’un bar, mira cap a dins?—, segur que deu haver vist algun cop un home assegut a la barra i que escriu coses en un quadern. Tot i el bon nombre d’escriptors de la quotidianitat que avui dia viuen a Gràcia, és molt probable que aquest home sigui Víctor Nubla, el músic, artista i agitador cultural. Una vegada, al davant d’un entrecot sangonós, a punt de devorar-lo lentament, com fan els pensadors, Nubla em va explicar que gairebé tot el que ha escrit, ho ha escrit fora de casa, sobretot en bars i cafès.

Si algun cop el diviseu al cafè La Cigale, per exemple, que és al carrer Milà i Fontanals, o al Bo de la plaça del Rellotge, podeu provar de parlar amb ell, tot i que potser teniu una sorpresa i resulta que en realitat no és allà on el veieu. Nubla és un bon conversador, té molta corda, però fa la impressió que la seva escriptura és una forma de transport espacial i temporal, amb uns mecanismes que només ell coneix.

El resultat d’aquests viatges en prosa són els llibrets que des de fa anys edita i publica pel seu compte, i que ven en llibreries i quioscos per a iniciats. La Biblioteca per a Misantrops, se’n diu, i inclou llibres com Tratado sobre los frenos, Màgia tridimensional perenne o El llibre de les bèsties. Ara Víctor Nubla ha decidit sortir de la clandestinitat, però només una mica, i ha agrupat gran part d’aquests textos en un volum titulat Cómo caza un dromedario, que publica Blackie Books amb l’alegria i originalitat habituals.

El que escriu Víctor Nubla no s’assembla a gairebé res. Sí, a voltes una frase ens recorda a Borges, una imatge sembla sortida d’un somni de Moebius o un joc de paraules ens remet al surrealisme, però tot el conjunt és únic i peculiar, la transcripció d’un món propi. Llegint-lo s’intueix que el secret està en el mètode, en aquest toc experimental, lúcid, improvisat i divertit. La seva prosa capta amb humor el submón que l’envolta, com qui desmunta el motor d’un cotxe per extreure’n la condició humana.

Jordi Puntí, El Periódico, 5 de maig del 2012.

[Com a complement a aquest article, en recupero un altre del febrer de 2008, de quan va aparèixer el llibret Màgia tridimensional perenne, també de Víctor Nubla.]


Lenigma de la llagosta
Durant uns quants dies, d’ençà que en vaig conèixer l’existència, he estat cavil·lant sobre l’enigma de la llagosta. L’enigma és aquest: una nit d’estiu del 2005, mentre passejaven pel passeig de Sant Joan, a l’altura de l’estàtua d’Anselm Clavé, dos homes van descobrir una llagosta que caminava en direcció Tibidabo. No se sap si era de riu o de mar, si s’havia escapat d’un restaurant o si vivia en un estany proper; només se sap que, indiferent al brogit mundà, la llagosta feia via cap a algun lloc. Els dos homes, respectuosos, van seguir el seu camí i ja no la van veure mai més. Ara, després de pensar-hi molt, m’he adonat que van actuar amb saviesa. Un enigma és un enigma.

Vaig endinsar-me en els misteris de la llagosta gràcies a un llibret preciós, Màgia tridimensional perenne, escrit per l’inquietant Víctor Nubla. Pels pocs que encara no el coneguin, direm que fa més de tres dècades Víctor Nubla va cultivar el punk industrial amb el grup Macromassa i, des d’aleshores, ha participat en desenes de projectes musicals d’avantguarda. Aquesta afició al so, així com la cultura urbana de barri, són coses que li vénen de la infantesa. En una entrevista de fa uns anys explicava que el seu primer record és el soroll dels motors de la fórmula 1 a Montjuïc i de les sirenes dels vaixells al port, que s’escoltaven des de Gràcia.

Paral·lelament, i fins i tot conjuntament, fa anys que Víctor Nubla s’edita els textos que escriu en una col·lecció titulada Biblioteca per a Misantrops. Màgia tridimensional perenne, que va sortir l’estiu passat i jo vaig comprar a La Central del Raval, és el sisè que publica. Les seves 32 pàgines contenen “sis històries màgiques de Gràcia i un entreteniment especulatiu sobre la perennitat”, uns relats que tracen una geografia fantàstica. A més de l’enigma de la llagosta, hi descobrim el gat que va fer ministre a Joan Clos, “la pedra dels carallots” de la plaça del Raspall, el Centre Místic de l’Univers o la cooperativa de pescadors de Gràcia. Tot un món. Amb la seva vareta de mag —igual que la batuta que porta Anselm Clavé al monument—, Víctor Nubla ha convertit el seu barri (que també és el meu) en un lloc extraordinari. Ara surto a passejar més despert, per si topo amb la llagosta.

Jordi Puntí, El Periódico, 9 de febrer del 2008.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma