La ruta de la serra

El nou número de l'American Journal of Physical Antrhopology inclou un estudi sobre la diversitat d'antropònims als Estats Units i a la Xina. Les xifres són tan aclaparadores que semblen fonamentar aquell vell prejudici segons el qual tots els xinesos s'assemblen. Quan algú ho diu sempre salta algú altre que, en un to saberut i paternal, afirma que no en distingim les fesomies perquè no hi estem avesats i que als xinesos els deu passar el mateix amb les nostres. Ben segur que tots podríem ser millors fisonomistes, però hi ha una dada que ens permet afirmar que tots els xinesos s'assemblen sense por a caure en la supèrbia habitual de l'home blanc: entre una població de més de 1.280 milions de xinesos només s'han registrat 7.327 cognoms diferents. Per contra, un estudi circumscrit a 18 milions de nord-americans ja va registrar 900.000 cognoms diferents. Parlem, doncs, d'una concentració antroponímica brutal que deu desenvolupar tot un món paral·lel d'estratègies per distingir un estol d'homònims (i distingir-se'n). Segons l'Idescat a Catalunya el cognom més freqüent és Garcia. Un 22,64 % dels catalans el porten de primer i un 23,09 % de segon. La gent que porta cognoms molt comuns sovint ha de completar-los. Així, la periodista Helena Garcia Melero acaba sent coneguda com la Melero i el polític Xavier Garcia Albiol és l'Albiol. Qui reconeixeria els escriptors Albert Sànchez o Gabriel García si no hi afegíssim Piñol o Márquez? El costum llatí de traginar els dos cognoms va molt bé. Amb centenars de milers de ciutadans compartint l'únic cognom no sé pas com s'ho deuen fer els xinesos. 

El coneixement de les dades d'aquest estudi m'ha coincidit amb un correu que em té ben trasbalsat. El neurocientífic Francesc Colom, de qui conec un llibre colpidor sobre el trastorn bipolar (De la euforia a la tristeza, 2008), m'escriu des de Sardenya. Ara fa de professor a la Universitat de Càller-Casteddu-Cagliari (dit en les tres llengües de l'illa) i fa poc un col·lega seu li va explicar la història d'un parent ben peculiar que va viure a Cagliari fa més de mig segle. Tot un peça. Fill de casa bona, primer va dilapidar la fortuna familiar, després es va casar amb una dona rica, a la qual també va arruïnar, i finalment va trobar un modus vivendi sensacional: anava pels pobles sards fent-se passar per enginyer, triava la millor casa del poble i els explicava que el traçat de la via del tren passava just pel mig de  casa seva. L'amo sempre el convidava a un àpat opípar per convèncer-lo del contrari. L'endemà repetia la història al poble del costat. El que m'inquieta d'aquesta història és que l'angelet es deia, glubs, Màrius Serra.

Màrius Serra. Rum-rum a La Vanguardia, dilluns 14 de maig de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma