L’edat d’or del lladre de diaris

Els lectors que tinguin el costum d’anar al bar, sabran molt bé que a totes les barres s’hi poden detectar una sèrie de caràcters típics. Sempre hi ha el paio que vol tenir la raó en tot, el ploramiques, el que parla sol, el que sempre fa el mateix acudit... I ara, amb la refotuda crisi, hi ha un tipus que viu una edat d’or: el depredador de diaris.

La situació és molt comuna. Seus en una taula, amb un cafè i llegint el diari que has comprat al quiosc. Si aquell dia el periòdic inclou alguna mena de suplement —de llibres, de salut—, agafes les pàgines que t’interessen i deixes la resta a sota. Tot d’una el depredador surt del no-res i amb els ulls desperts, a l’aguait, assenyalant la part del diari amagada, et fa aquella pregunta: “És de la casa?”. Quan li dius que no, que és teu, et fulmina amb la vista i fuig cap a buscar una nova víctima. Només cal que algú deixi un diari desatès dos segons —per pagar el cafè, per saludar un conegut— i el depredador aprofitarà el descuit.

Al llarg dels anys Quim Monzó ha dedicat més d’un article a desemmascarar al penques de bar. Recentment, però, he comprovat que el depredador evoluciona, té nous recursos. Si la cafeteria és d’autoservei, per exemple, el barrut no es posa a la cua per demanar, sinó que primer busca el diari lliure —que els que fan cua potser també volen llegir—, se l’apropia i després demana la consumició. La seva obsessió és tan forta que n’hi ha que fins i tot fan els mots encreuats o, com vaig descobrir l’altre dia en un Bracafè del carrer Casp, escriuen comentaris al costat de la notícia —com si el paper fos un fòrum d’internet.

El cambrer d’un bar que sovintejo em va explicar una altra mutació. Cada dia un home hi anava a esmorzar amb el diari sota el braç. S’asseia a la barra, feia el cafè i llegia cinc minuts. Quan se n’havia anat, però, ningú trobava el diari del dia, que estrany, i a la barra només hi quedava el de la vigília. El tercer dia el cambrer va adonar-se del truc: el depredador aprofitava una distracció seva per substituir el seu diari vell pel nou.

Fa temps que els experts anuncien la mort del diari de paper i la seva adaptació als nous mitjans digitals. Quan això passi, sé que em costarà adaptar-me al nou format, però alhora m’agradarà veure com s’ho fa el típic depredador de diaris. Barruts com són, jo crec que entrarà al bar, assenyalarà el primer iPad que vegi i preguntarà ben tranquil: “És de la casa?”.

Jordi Puntí, El Periódico, 21 del maig del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma