L'estelada i l'elefant

A Tàrrega hi treballa un policia amb estelofòbia. Llegeixo astorat que el Delegat Provincial de la Policia Nacional ha demanat disculpes a la família d'una nena de nou anys a qui un policia nacional va negar la tramitació del DNI perquè signa amb un estel. Segons la mare de la nena, Viqui Novell, l'agent va trobar intolerable que la nena signés un document oficial espanyol amb el símbol independentista de l'estelada. La mare es va oposar a que sa filla canviés de rúbrica i va demanar el policia que s'identifiqués per cursar una reclamació, però l'agent s'hi va negar. La signatura que veig reproduïda al digital directe.cat no conté cap estelada sinó un estel. No és, per entendre'ns, una versió cal·ligràfica del tipograma ¡¡*¡¡, sinó un estel de cinc puntes sobreposat al nom Laia. Al final, la mare assegura que el document d'identitat es podrà tramitar amb la mateixa signatura de l'estel perquè van convèncer els agents que l'estel en qüestió no és un estel sinó una T. La T de Tàrrega. Tot plegat, una A d'absurditat majúscula. S'ha d'estar molt obsedit amb les estelades. Potser si un dia l'anònim policia passeja pel carrer del Carme de Tàrrega i passa per la Llibreria Estel hi entrarà perquè canviïn de nom. La seva reacció, però, suscita una qüestió de fons: hi ha signatures inacceptables o la rúbrica ha de ser un espai de llibertat absoluta?

La meva cunyada Marta sempre ha acompanyat la seva signatura amb un simpàtic elefantet que en completa la rúbrica. Recordo haver-m'hi fixat fa anys. Escrivia el seu nom i després feia aparèixer l'elefant amb pocs traços. Primer una pota, després l'altra, sempre de cul i amb formes ben rodones, hi afegia una cueta i en completava la silueta amb el cap mig girat, les orelles de pàmpol ben retallades i la trompa alçada cap a l'esquerra. No només el siluetejava en aquella mena de cartes col·lectives amb què algunes famílies et feliciten l'aniversari (en guardo un munt) sinó també als papers oficials: al banc, al passaport, als contractes, al carnet de conduir... No sé si encara porta aquesta signatura al DNI perquè, tot i que es conserva estupenda, amb l'edat algunes coses canvien. En tot cas quan la vaig conèixer, dècades enrere, era la seva signatura. Potser resultava una mica infantil, però quedava desenfadada i, que jo sàpiga, mai no li va comportar cap problema. Però potser ara, després de la cacera reial d'elefants a Botsuana, algun policia amb una patologia similar al de Tàrrega podria considerar intolerable signar un document oficial del Regne d'Espanya amb la imatge d'un elefant. Potser en plena era digital encara haurem de veure que pretenen fer-nos embrutar el dit com abans, per deixar l'empremta al DNI.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum de dilluns 7 de maig de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma