dissabte, 5 de maig de 2012

Pickwick al BCE

Dickens està d'actualitat pel seu bicentenari. L'actual conjuntura econòmica sembla remetre a l'ambient opressiu que Dickens recrea per explicar històries com les d'Oliver Twist o David Copperfield. Bleak House (Casa desolada), que narra les vicissituds de la transmissió del patrimoni, es pot llegir en clau contemporània en aquesta època de desnonaments. Però aquesta setmana, en veure campar per Barcelona els membres del Banc Central Europeu, no m'he pogut estar de tornar a la primera novel·la de Dickens: Els papers pòstums del Club Pickwick. Un retrat hilarant de les pràctiques filantròpiques de certs clubs exclusius que Dickens va començar a escriure per encàrrec d'uns editors londinencs amb una idea clara: les aventures d'un club de gentilhomes que surten a caçar o a pescar i pateixen tota mena de petites desgràcies. El plat fort havien de ser les il·lustracions de Robert Seymour, però Dickens va girar la truita, va reduir les imatges a mer pretext dels seus milers de paraules i va crear uns personatges perdurables.
 
Les novel·les de Dickens sempre han tingut lectors. Fa vint anys, en una ràtzia bibliogràfica a la localitat gal·lesa de Hay-on-Wye, em va sorprendre que entre les desenes de llibreries de vell que han transformat aquell poblet en una vila-llibreria, només una estigués íntegrament dedicada a un autor. Les especialitzades ho eren en primeres edicions, poesia o llibres de viatges, però només Dickens tenia  tot un establiment dedicat a les múltiples edicions de les seves obres, la majoria de les quals van sortir primer  per entregues. En aquella llibreria Dickensiana els Pickwick Papers ocupaven una prestatgeria destacada i, entre els centenars d'edicions disponibles, hi vaig localitzar tres volumets (11x17 cm) amb sobrecobertes de color taronja que contenien la traducció catalana que Josep Carner va publicar a Edicions Proa (Badalona, 1931) a la Biblioteca A tot vent que dirigia Puig i Ferrater. Aquella famosa traducció carneriana necessitava una actualització i l'editorial Acontravent hi acaba de posar remei en un sol volum de més de mil pàgines de mal  manejar però bo de llegir. La traducció de Miquel Casacuberta funciona. Un sol exemple bastarà per veure'n la necessitat. Poc després d'irrompre en escena Sam Weller, l'impagable assistent de Pickwick, els membres del Club descobreixen que una estranya inscripció que els feia ballar el cap només ocultava una obvietat: “Bill Stumps, his mark”. Carner ho tradueix així: “Guillemet Stumps, son senyal”. Casacuberta aixà: “Bill Stumps, la seva marca”. No en parlem més. 

La relectura del Club Pickwick en català contemporani ens pot fer fruir amb les trifulgues dels senyors Pickwick, Winkle, Snodgrass, Tupman, Jingle i, sobretot, del loquaç assistent Sam Weller i els seus addictius wellerismes. Cap d'ells no desentonaria en la propera reunió del Banc Central Europeu.


Màrius Serra. La Vanguardia. Secció Cultura. Dissabte 5 de maig de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir