Pixallits?

Fa mesos que tinc la certesa absoluta que la rosella (Papaver rhoeas) té propietats verboal·lucinògenes. Cada cop que en descobreixo una nova denominació n’estic més cert. Per no repetir-me, avui em limitaré a consignar en ordre alfabètic la llista de variants que n’havia reunit fins que un lector l’ha ampliada amb la variant menorquina que provoca aquestes ratlles: ababols, badabadocs, gallarets, gallgallarets, paparoles, paparotes, peperepeps, pipiripips, pupurupups, puputs, quequerequecs, quicaracocs, quiquiriquics i ruelles. Veig, però, que els pixallits són associats pels diccionaris amb els lletsons o les dents de lleó, de manera que és probable que ens trobem davant d’una confusió botànica, però l’al·lusió urinària resulta entranyable. El tarannà escatològic de la nostra cultura treu el cap. Sense deixar la botànica, tres bolets gens apreciats gastronòmicament llueixen noms tan humits com pixacans, pixaconills i pixadines. Però la creativitat verbal apareix quan passem als qualificatius humans. Molts barcelonins ens sentim a dir pixapins quan visitem certes comarques (no cal aclarir per què), però també existeixen els pixa-reixes o pixavagants (ociosos), els pixavins (molt presumits) i els pixatinters (oficinistes). Tot plegat, pixerelles, que devia mon àvia.

Màrius Serra. El Punt-Avui. Motacions al Suplement de Cultura del 3 de maig de 2012 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma