Publicitat flexible

La publicitat viu de reinventar-se. Trencar l'expectativa i cridar l'atenció requereix una variació d'estratègies constant. La setmana passada la casa de matalassos Flex, la mateixa que havia aconseguit transformar aquestes quatre lletres en somnífer, va anunciar una exclusiva del món dels esports sense cap relació amb el futbol. El titular era impactant: “Alberto Contador torna al Tour”, cursiva inclosa. El mateix ciclista ho va anunciar en roda de premsa. Sota el patrocini de Flex el proper 18 de maig Contador repetirà el recorregut de l'etapa reina del Tour 2010. És a dir, sortirà de Pau i pedalarà (en solitari) fins al cim del Tourmalet degudament filmat. Dos anys enrere, després de passar per la Maria Blanque i el Soulor, Contador va arribar-hi amb Andy Schleck, just per davant de Quim Rodríguez, el Purito. Però també va passar una altra cosa: just abans d'aquella jornada, el mallot groc del Tour fou sotmés, per sorpresa, al famós control antidopatge que donaria l’ínfima quantitat de clenbuterol que li ha reportat la sanció actual, malgrat el perdó de la federació espanyola. La qüestió és que Contador, que continua declarant-se innocent, parla en el anunci de Flex del Tour que li han pres, pedala amb ràbia per aquells mateixos escenaris i, en certa mesura, presenta la iniciativa com una restitució. Tant se val que grinyoli una mica la convenció inicial de vendre un matalàs que et fa aixecar, en comptes de convidar-te a quedar-t'hi roncant tranquil·lament. L'anunci acaba funcionant perquè està pensat per reparar una injustícia.

Això obre tot un univers de possibilitats a la innovació publicitària. No em vull ni imaginar la d'anuncis que podria rodar Mourinho si trobés patrocinadors per a tots els greuges històrics contra els àrbitres que conformen el seu cartipàs de ploramiques. També és fàcil imaginar un gènere d'anuncis de mobles centrats en els pals que impedeixen marcar gols decisius, des de commemorar la final de la Copa d'Europa a Berna (la dels pals el 1961 que el Barça va perdre 3-2 amb el Benfica) a la recent semifinal contra el Chelsea. Com que de greuges sempre n'hi ha i la justícia no sempre en fa via, en comptes d'embolicar-se en llargs judicis com els que han arruïnat la carrera de Garzón, algunes qüestions sensibles de la memòria històrica es podrien resoldre per la via publicitària. Si Flex troba que té sentit repetir aquella etapa per restituir la figura de Contador, segur que trobarem un munt d'empreses catalanes disposades a fer el mateix per les disposicions addicionals de l'Estatut, els papers de Salamanca o la memòria del president Companys. 

Màrius Serra. Rum rum a La Vanguardia el dilluns 30 d'abril de 2012 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma