dimecres, 30 de maig de 2012

Schettino, Bluefields, Wallace


Schettino.
S'acosta l'estiu i com sempre estan proliferant els anuncis de creuers, que aquest any –se suposa pels efectes combinats de la crisi sempiterna i els accidents recents a Itàlia (amb morts) i Vietnam (sense)– fan gala d'unes retallades de preus impressionants. (Un exemple típic: un creuer de Princess Cruises al nord d'Europa que abans valia 1.870€, ara es pot fer per tan sols 500€).
Bluefields.
Si realment es vol passar-s'ho bé durant un creuer, el secret –si he de jutjar pel de 4 dies, de Southampton a Cork, que vaig fer fa uns anys– és evitar com sigui totes les activitats organitzades. Així mateix, el vaixell es converteix en una zona enorme d'esbarjo lliure per als nens i en un immens bar flotant per als adults (amb unes vistes fetes més esplèndides del que ja són pel consum responsable de l'alcohol omnipresent).
L'única cosa que pot molestar una mica és l'actitud exageradament servicial de la tripulació, ensinistrada tota per somriure amb una falsedat desconcertant cada cop que se'ls acosti un passatger. Costa trencar el gel d'aquesta amabilitat postissa; però un cop, en notar que un cambrer de Nicaragua (tots els cambrers havien de portar el seu lloc d'origen a la solapa) parlava una mena de crioll anglès, li vaig preguntar si era de Bluefields, la regió nicaragüenca angloparlant: de cop, va substituir el Somriure Professional per un de debò, i vam acabar parlant del seu país en veus ben baixes, no fos cas que un oficial ens enxampés tenint una conversa autèntica; va ser un dels moments més memorables –per mi, si més no– de tot el viatge.
Wallace.
Encara no havia llegit, és clar, l'assaig devastador del nord-americà David Foster Wallace (Quelcom suposadament divertit que no tornaré a fer, 1995), en què demostra com un creuer de luxe al Carib es pot convertir en un infern histèricament còmic, amb uns oficials que tracten els tripulants com si pertanyessin a la casta dels intocables i amb unes activitats tan estrictament organitzades que fan que Wallace es tanqui a la seva cabina, on experimenta una “sensació de por i de mort imminent”. (I això que Wallace no en sabia res, de les desaparicions tan misterioses com notòries de més de 30 passatgers de creuers en els últims 4 anys). No hauria pogut, per cert: es va suïcidar el 2008 (per raons no relacionades pas amb cap creuer, que jo sàpiga).

Matthew Tree, El Punt Avui, 27/05/2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir