Unaaltra?

 Quan la paraula es fa crit col·lectiu sovint perdem la capacitat de dir-la tal com volem. Una de les proves més clares de la colonització cultural és la minsa presència del català en certs clams col·lectius. La banda sonora de bufar les espelmes en una festa d’aniversari, per exemple. Què canteu? Cumpleaños feliz? En feu el calc traduint-ne la lletra per Aniversari feliç? Enfileu el Per molts anys del Club Súper 3? També amb un adult? En aquests últims temps als estadis de futbol ja es comencen a corejar càntics en català, però quan es guanya un títol predomina el tetrasíl·lab castellà cam-pe-o-nes, amb variants exòtiques com el campelones del mai prou ponderat Amunike, i no hi ha déu que canviï la cantarella de l’oeoé per encabir-hi el trisíl·lab campions sense haver de dir cam-pi-o-ons. Una altra d’aquestes inèrcies col·lectives es produeix al final dels concerts quan la gent en vol més i crida enfervorida o-tra-o-tra o bé el seu calc unaal-tra-unaal-tra. Doncs bé, a finals d’abril, en un dels tres concerts que Els Amics de les Arts van fer al teatre Coliseum, els dos milers d’espectadors, dempeus, van demanar els bisos amb una cantarella genuïna que potser ja és habitual però que jo desconeixia: No, no en tenim prou! 

Màrius Serra. Motacions al Suplement Cultura d'El Punt-Avui, dijous 24 d maig de 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma