divendres, 25 de maig de 2012

Waikikipedia

Si mai senten el nom de la platja de Waikiki segur que pensaran en flors i violes. Les flors, sense cap dubte, estampades en camises ben cridaneres o naturals en collarets anomenats leis. I pel que fa a les violes, doncs per la via familiar, transformades en aquell curiós instrument de corda que tothom s'entossudeix a anomenar ukelele però que en realitat es diu ukulele. Hawaii en general i Waikiki en particular són uns dels símbols més poderosos d'exotisme domèstic segons el punt de vista estàndard de la població del món desenvolupat. Un paradís natural sorgit del no-res per  la fúria volcànica al mig del Pacífic, amb tots els elements d'un edèn del qual no només no n'ets expulsat sinó que hi pots portar els amics (blancs, peròi també negres, no oblidéssim pas que Obama n'és fill). El tòpic paradisíac es va consolidar per a tots els estatudinencs  quan Elvis Presley va rodar Blue Hawaii a la paradisíaca badia de Hanauma, un cràter marí acolorit per tota mena de peixos espectaculars  a tocar de Waikiki. La bola es va anar fent grossa amb sèries televisives tan referencials per a generacions successives com Hawaii 5-0 o Magnum, però la veritat és que n’hi ha ben bé prou de  llegir les pàgines que Stevenson dedica a Hawaii per sentir un desig irreprimible d'anar-hi. La cultura hawaiana, com totes les pacífiques, desprèn una sensualitat insuperable, sustentada en una de les llengües d'alfabet més reduït del planeta. Només tretze lletres per expressar tot el que podia cantar l'enorme IZ, el nom artístic del músic Israel Kamakawiwo'ole, que fregava els dos-cents quilos de pes per culpa d'una obesitat mòrbida. Waikiki és a l'illa d'Oahu, la més urbanitzada, però si jo hagués de triar un lloc al món per fugir de tot me n'aniria a la vall de Waipio, a l'illa gran que dóna nom a l'arxipèlag després que el vell Lord Sandwich fos desterrat a les sandvitxeries. 

Ahir la memòria de Waikiki va planar pel Palau de la Virreina d'una manera certament especial. S'hi presentava un d'aquells llibres ocults que exploren fronteres: Sandy's at Waikiki, editat per RM aquí a Barcelona. El llibre és un projecte de l'artista mexicana Daniela Franco. Partint d'una col·lecció de sis-centes diapositives domèstiques que documenten la vida d'una família californiana de fa mig segle, Franco es va proposar reconstruir-ne la història a través de la ficció. Les fotografies contenen les clàssiques imatges vacacionals, que en una família de classe mitjana californiana de l'època passa inexcusablement per Hawaii. Hi surten bikinis i camises de flors, nens que fan l'indi i receptors de tele antediluvians. Els personatges (els Sandy, segons Franco) són variats i abasten totes les edats i tipologies de la fauna familiar: dones amb cara de tieta, nens amb aspecte de trapella, vells calçasses... Daniela Franco va contactar amb escriptors i ens va adjudicar una sèrie de fotos perquè n'escrivíssim alguna cosa. N'han sortit poemes, contes, diàlegs o peus de foto. Tots hem escrit en la llengua que hem volgut, de manera que hi ha textos en francès, en anglès, en espanyol i en català, d'autors com Enrique Vila-Matas, Juan Villoro, Fabio Morábito, Jacques Jouet, Marcel Bénabou o Alain-Paul Mallard, un dels presents ahir a la Virreina en una presentació digna d'obrir una Waikikipedia.

Màrius Serra. Columna a Cultura de La Vanguardia. Dissabte, 19 de maig de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir