Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2012

Union Sundown

Un pòster dels Smiths

Imatge
La música és repetició, i la repetició és memòria, per això tornem un cop i un altre a les cançons que ens agraden. Si ens obsessionen, és perquè aquest bucle ens estimula els records. Tant pot ser la vivència d’un instant concret com el nus de sensacions i estats d’ànim que resumeix tota una època. Però sovint no en tenim prou amb la música. La relació amb la memòria és tan forta que eixamplem l’interès i en volem saber més detalls: estudiem les lletres de les cançons, els títols, les cobertes dels discos o les xafarderies del grup a la recerca de pistes que ens facin entendre allò que ens agrada.

Aquests dies podem admirar un exemple clar d’aquesta musicofília al vestíbul de la Fnac del Triangle, a Barcelona, perquè fins al 20 de juliol s’hi exposen una trentena de pòsters promocionals d’aquest grup grandiós i fugaç que van ser The Smiths. La col·lecció és propietat de Marc Capella i l’excusa —dolorosa— per ensenyar-la al públic és que ara fa 25 anys que els Smiths es van separar. La…

Emili Teixidor, entrevistat indemne

Imatge
Cosa admirable és quan en una entrevista el periodista aconsegueix treure a la llum, sense esperar-s’ho gaire, la faceta més espontània i directa de l’entrevistat. Ocorre quan l’entevistat se n’atipa, de l’entrevista, i reacciona amb agressivitat, esquerperia, rancúnia, arrenca a riure o es posa a saltar a peu coix. En moments així el periodista compleix la seva missió amb escreix, ja que ens proporciona una mirada nova, fresca, sobre l’entrevistat. Mai no hauríem sospitat que aquell economista canadenc premiat amb el Nobel i l’Hyzsglinsk (guardó menys conegut i molt prestigiós entre els entesos) arribés a adoptar actituds tan extremes en una entrevista. Per un sentit elemental del decòrum, m’estimaria més no entrar en detalls. És possible que algun nen malalt o castigat sense piscina estigui llegint aquest diari.

En una entrevista a Emili Teixidor a Radio5 de RNE del gener passat, la periodista bregada li va preguntar: “El roig i el negre el va marcar molt en la infantesa?”. I ell va …

Idees per a un retrat d’Álvarez-Cascos

Imatge
Té el cap gros, tirant a quadrat, d’una mida que s’adiu amb la seva còrpora refeta. És un d’aquells caps rocosos, d’una peça, cosí germà dels de l’Illa de Pasqua, tan pesat que ha anat enfonsant el coll dins les espatlles. La tofa de cabells foscos, clenxinada cap a la dreta, esclar, li ajuda a dissimular la paret vertiginosa del front i les orelles massa petites i retirades. Ara perquè els cabells li claregen, però anys enrere se’ls havia pentinat en un serrell llarg, engominat, que volia ser una mica salvatge i alhora una mica dandi, segons els dictats estètics de les joventuts d’Alianza Popular (José Maria Aznar era un referent).

Per sota del front, les faccions de la cara s’ajunten per dibuixar un home afable, de la terra, segur de si mateix, que no sap dir que no a un bon entrepà de xoriço. És, no obstant, un rostre que canvia intensament d’un minut a l’altre, gràcies a les celles espesses i molt arquejades, els ulls foscos i un nas ample i enfonsat, de boxejador antic, com si de …

Noble Constantí

Els famosos dics de contenció dels Països Baixos són un joc de nens al costat de la contenció vaticana. Si els enginyers centreeuropeus malden per contenir els embats marins tot impedint la formació d’una nova Atlàntida al Mar del Nord, els homes del cardenal Bertone són experts en el subtil art de la contenció informativa. De tant en tant, una tempesta desborda un dic. Menys freqüentment, com a mínim fins ara, una filtració desborda l’opacitat vaticana. Com és natural, la contenció no és cosa de pobres. Al contrari, és una actitud que només apareix en contacte amb alguna mena d’opulència. El que a Suïssa són dipòsits bancaris, al Vaticà són dipòsits d’informació. Caixes fortes per una banda i arxius per l’altra. L’anomenat Archivum Secretum Apostolicum Vaticanum, parcialment obert als investigadors autoritzats, conté més de seixanta quilòmetres lineals de prestatgeries. Tota la nostra organització social gira al voltant de la contenció: de despesa, d’apetits diversos, d’informació. E…

Esclifador?

De ruta per Celrà amb el programa Divendres descobreixo una arma diabòlica que els nens d’ara, massa pendents de les espases làser, ja no coneixen. Rebia el fascinant nom d’esclifador i consistia en un disparador de boletes de lledoner. Estic a les enfosques, que diuen per allà, sobre l’etimologia del mot. Potser té alguna relació amb esclafir (per metàtesi) o amb esclofa (clofolla) però són meres especulacions recreatives. Alguns celranencs també la coneixen amb el nom de petador, que és com els sabadellencs anomenen el fuet. El DIEC recull una accepció explosiva del petador: “Paper plegat de certa manera que, en donar-li una forta sacsejada, es desplega i peta”. Però l’esclifador de Celrà és una llançadora. De fet, em va fer pensar en les carcasses cilíndriques de boli Bic (cristal) que als Salesians d’Horta fèiem servir per disparar-nos grans d’arròs o boletes de paper. De la mitja dotzena d’accepcions que l’Alcover-Moll dedica al mot petador veig que la tercera correspon a l’arma …

Toc pel que queda

Llegeixo a New Scientist que un equip de científics ha desenvolupat un sistema d'intel·ligència artifical aplicada a una de les especialitats més poètiques de la publicitat: l'anomenat Naming. És a dir, la professió de donar nom a un nou producte, una nova marca, una nova empresa, una nova institució, una nova (ai) moneda... Fernando Beltrán, poeta asturià que passarà a la història per haver inventat noms com ara Amena o OpenCor, és el rei del naming ibèric i defineix el seu ofici prosapoètic amb el nom que li va etzibar una filla seva: nombrador. La seva empresa es diu El nombre de las cosas, un nom de noms que fa poc ha saltat a la coberta d'unes memòries sensacionals que ha publicat l'editorial Conecta amb el títol El nombre de las cosas. Beltrán hi explica, entre moltes altres coses, els processos que el van portar a molts dels noms que s'ha empescat. Aquest juliol a Jeju (Corea del Sud), el Naming serà protagonista al congrés anual de l'Associació de Lingü…

Suport espiritual

Detecto amb interès l'augment espectacular d'espais en els quals algú fa publicitat de la possibilitat de fer-ne. No només són tanques publicitàries sense anunciant, que aprofiten per anunciar la manera de contactar-hi per omplir-les amb un anunci. D'altres espais també reclamen la possibilitat d'actuar com a reclam. Veus passar un bus urbà amb un anunci enorme al llom: “en aquest espai podria posar la seva publicitat”. Un anunci sobre la manca d'anuncis, vaja, que recorda aquells bells cartells que destaquen en una paret llisa amb el seu xocant “Prohibit afixar cartells”. Encara amb l'anunci del bus al cap entres en una zona comercial i un plafó pampallugueja: “Anunciï's aquí. 400 €3 setmanes (i 2 més de franc)”. Penses que és una manera ben idiota de dir que 5 setmanes costen 400 euros i te'n vas al lavabo a comprovar la teva liquiditat. Just a l'alçada dels ulls, una mica més amunt d'on llegiries Roca i una mica més avall d'on miraries me…

Els gens salvatges

Un dels elements que destaquen a la pel·lícula de Patricia Ferreira Els nens salvatges és el tractament de la llengua. Es podria qüestionar la riquesa lèxica que mostren els tres joves protagonistes en contrast amb la pobresa general de la llengua (les llengües) que conformen la banda sonora de qualsevol pati d'institut. Però la mera constatació que la llengua (les llengües) ha estat un element més en el procés de creació de la pel·lícula ja resulta remarcable. Decidir si uns pares són castellanoparlants o quina variant de català parla la professora de plàstica no és trivial. Si, a més, el tractament és versemblant, coherent i gens afectat, doncs ja n'hi ha per treure's el barret, més enllà de les conclusions sociolingüístiques que se'n puguin extreure. Un artefacte de ficció només té un compromís: funcionar. I Els nens salvatges funciona. Està ben construïda, sap què vol mostrar i com fer-ho, defuig l'efectisme i concentra el temps, l'espai i les emocions al p…

Cervell, Ull, Peu

Cervell. Fa un parell d'anys al web d'aquest mateix diari, un lector em va acusar de ser un “intel·lectual” en un intent d'insultar-me, i a fe que ho va aconseguir, perquè les persones que s'autodefineixen com a intel·lectuals (i no pas, posem per cas, com a assagistes, filòsofs, escriptors...) solen parlar (o escriure) d'una manera fantàsticament pretensiós, ja que senten la necessitat irreprimible de fer gala d'erudits fins quan tracten temes més aviat ordinaris. (Per cert: el mot intel·lectual, en el sentit de, diguem, setciències respectable, apareix per primer cop en català a principis del segle XX, i si en desaparegués en algun moment donat del segle XXI, posaria la mà al foc que poca gent el trobaria a faltar, al contrari, se n'acomiadaria amb alegria i alleujament i focs artificials i tot). Ull. Aquesta incapacitat d'explicar qualsevol cosa, per quotidiana que sigui, sense referències doctes i un llenguatge que s'esforça per semblar culte, h…

Teixidor i els dubtes

Imatge
Un amic em truca i acabem parlant d’Emili Teixidor. ¿De debò que era tan bon escriptor?, em pregunta. No ha llegit cap llibre seu i li sorprèn la quantitat d’elogis i reaccions que s’han produït aquests dies, després de la seva mort. Més enllà de la qualitat de la seva obra, l’interrogant del meu amic em fa pensar. En primer lloc, Teixidor ha aconseguit un consens de lectors, llibreters, periodistes, escriptors i polítics que no és tan habitual com sembla. (Diria que Baltasar Porcel, per exemple, que va morir ara fa tres anys, no va rebre un adéu tan unànime.)

Després hi ha el seu perfil polièdric: Teixidor era escriptor per a nens i adults, professor, pedagog, divulgador de llibres a la ràdio i la televisió, articulista de l’actualitat, home de teatre... És cert que al llarg de la vida s’havia implicat en molts fronts, i d’entrada pot semblar una dispersió excessiva, però és que els autors que volen guanyar-se la vida escrivint en català —com era el seu cas— sovint han de fer uns quan…

Un fill de la Plana

Imatge
Ara que l’Emili ens ha deixat, em sembla que el millor homenatge és fer-lo viure amb la lectura dels seus textos. Per això torno a agafar la novel·la que anys enrere me’l va descobrir —Retrat d’un assassí d’ocells— i en rellegeixo la primera pàgina. Al moment la prosa es desplega amb un ritme natural, viu, d’una familiaritat acollidora, i de seguida em sento a casa. “Sóc una fill de la Plana”, deia ell fa uns mesos, quan el van nomenar doctor honoris causa per la Universitat de Vic. Jo també. Al cap d’unes quantes frases arribo a una cançó que de petits cantàvem a l’hora del pati: Mà morta, mà morta, truca a aquesta porta...! Encara que el meu record sigui borrós, revisc amb la tonada aquella atmosfera enrarida, de secrets infantils i d’innocències a punt de ser pertorbades, que domina les novel·les d’Emili Teixidor.

Mà morta, mà morta, obre aquesta porta...! Amb quina fascinació vaig empassar-me cada pàgina dela novel·la. La llegia amb un desfici nou, com qui va desbrossant un bosc es…

Els nens antropòfags

Imatge
La directora d’Els nens salvatges, Patricia Ferreira, va insistir en una entrevista a Catalunya Ràdio en què els nanos de la pel·lícula no són salvatges en el sentit de delinqüents, sinó que és com els adults els considerem. Ferreira hi denuncia la manca de comprensió dels adults. Al barceloní cinema Comèdia, el dia de l’estrena Ferreira ja ens va explicar que els nens de la pel·lícula no ho són tant, de salvatges. “Jo m’he posicionat del costat dels xavals”, va aclarir a la ràdio. Sempre que una pel·lícula tracta el món dels joves, s’enceta una pastilla de sabó. De vegades Camay, de vegades Heno de Pravia. Tot és llagoteria embafadora i complaent que explota, de passada, la mala consciència dels adults.

A Els nens salvatges el mou un esperit sociològic, pretén ensenyar-nos la vida dels adolescents d’ara. No és com Armaggedon, que només busca entretenir (encara que moltes frases de la pel·lícula se’ns hagin quedat incrustades i les repetim amb devoció). I ara, amb el seu permís, els re…

Foc, Sol, Pasta

Foc. Una història potser instructiva: fa uns tres lustres que es van descobrir els cossos cremats –la majoria suïcidats– de 53 membres de l'Orde del Temple Solar a Suïssa, repartits entre dos xalets. Entre els morts hi havia els dos fundadors de l'orde: Joseph di Mambro, un joier d'elit, i Luc Jouret, un metge homeòpata. Aquests havien convençut els seus seguidors que l'orde medieval dels templaris –els cavallers que escortaven els pelegrins a Terra Santa i cuidaven els seus diners (fins que Sa Santedat Climent V va fer cremar viu el Gran Mestre templari, el 1314)– mai no havia deixat d'existir, i que ells (els fundadors) n'eren els veritables hereus espirituals. Sol. Una herència, aquesta, que havia estat protegida durant segles pels catalans, segons un tal Guillem Grau i Rifé, de Toloriu, que, a mitjan segle XX, va proclamar que Catalunya, justament, era l'únic lloc del món en què la tradició templària esmentada havia sobreviscut intacta, raó per la qual …

El rei, el xeic i un Ferrari, o dos

Imatge
Ho hem sabut aquests dies. El novembre passat, el xeic Mohamed bin Rashid al Maktoum, primer ministre dels Emirats Àrabs, va regalar dos cotxes Ferrari al rei Joan Carles. No un, no, dos. La gràcia és que si un s’espatlla, encara li queda l’altre. Com qui convida a una cervesa —o a un te verd—, el xeic li devia dir: “Té, Joan Carles I, aquí tens dos Ferrari. Pago jo, ¿eh? I no em diguis que no, que m’enfado”.

Els dos cotxassos estan valorats en 500 mil euros i han anat a parar al Parc Mòbil de l’Estat. És a dir, no són propietat del rei —perquè si se’ls quedés, n’hauria de pagar impostos—, sinó que són de tots els espanyols. De moment la Casa del Rei no ha aclarit el gest del xeic, si li agraïa algun favor —potser li deixa aparcar gratis el iot a Marbella, dic jo— o si només tenia un dia esplèndid.

El que sí que ha explicat la Casa del Rei és que els dos Ferrari s’afegeixen a la seva col·lecció de cotxes de luxe. Es veu que en tenen més de 70, tots molt lluents, com ara un Rolls Royce e…

¿Quants versos fan falta?

Imatge
Vet aquí una pregunta estrafolària: ¿quants versos ha de tenir un poema perquè es consideri un “poema llarg”? La resposta no és fàcil. Passa igual amb la narrativa, on la frontera entre el “conte llarg” i la “novel·la curta” també és borrosa. Tots estem d’acord, per exemple, que el Poema inacabat de Gabriel Ferrater és un poema llarg (1.334 versos!). Potser hauríem de considerar llargs aquells poemes que demanen una lectura episòdica, és a dir, que costa llegir-los d’una tirada. L’esforç del lector és doble, en aquests casos, perquè a la relectura minuciosa del poema —tornar a cada vers per afinar-ne el sentit— s’hi afegeix la comprensió del conjunt, per escenes, amb una narrativa que les uneix. Només cal pensar en l’Odissea d’Homer.

És un repte, el del poema llarg, que m’atreu com a lector. A banda de les cançons èpiques i les novel·les en vers medievals, el Nabí de Josep Carner consta entre els primers que vaig llegir. Poc després em vaig envescar en La terra gastada, de T.S. Eliot. …

Escuranda?

La parla ebrenca té un munt d’expressions que un barceloní com jo troba excepcionals. Més enllà dels dobles sentits picants, com ara que les dones a l’estiu no portin calces (mitges) o que els nens mengin xixi (carn picada, feta xixines), em criden l’atenció alguns derivats, clars exemples de vitalitat lingüística. A Amposta sento dir “quina xalera!” Hauríem de reivindicar el verb xalar, molt viu a Menorca, per exemple, que resulta cavall guanyador a l’hora de substituir la locució “passar-s’ho bé” en comptes de gaudir (més formal) o disfrutar (castellanisme flagrant cada cop més incrustat a la parla majoritària). Si xerrem molt és que tenim xerrera; doncs si xalem molt, xalera. Però el derivat que em crida més l’atenció és l’escuranda. Tenir molta escuranda significa tenir l’aigüera plena de plats, gots i olles per rentar. En bona part del domini lingüístic (a ses Illes, per exemple) de “rentar els plats” en diuen escurar, de manera que l’escuranda en neix per derivació. Busco al DIE…

El rescat del tomàquet

L'usuari dels eufemismes té cua de palla. No ser capaç d'anomenar una cosa pel seu nom és un símptoma preocupant que implica incapacitat manifesta d'enfrontar-s'hi. Hi ha eufemismes innocents, que són marques blanques de les paraules gruixudes (grolleres?) relacionades amb el sexe, l'escatologia o la religió. Els feien anar els mel·liflus defensors de la Lliga del Bon Mot. Fins i tot hi ha topònims deformats per esquivar la malsonància: Carall Armat es transforma en Cavall Bernat, el Merder canvia a Mèder i Rivo Merdero esdevé Riuprimer. Alguns eufemismes són francament curiosos. Al costat dels paragenitals conxo, conill, cordons o cordills n'he sentit de nova creació. Ma germana Mercè, la dolça memòria de la qual ens acompanya des de la seva mort aviat farà disset anys, era la reina de l'eufemisme. Com que pronunciar la paraula hòstia violentava el seu esperit religiós, es va construir tot un repertori de renecs tous. No només usava els clàssics hosti o òs…

Negacionisme en viu

El president sirià Baixar al-Assad diu que condemna la massacre de Hula. També ha dit que només un monstre la podria perpetrar. Atès que la majoria d'indicis ens porten a creure que ell és qui hi està al darrera, la paraula que ens tradueixen de l'àrab com a monstre sembla triada amb un grau especial de cinisme, en un equivalent letal de la falsa modèstia. A més, al-Assad també ha dit que ni la llengua àrab ni cap de les llengües humanes no són capaces d'expressar l'horror viscut pels seus súbdits, presumptament assassinats per les milícies que ell mateix auspicia. L'únic que sé fer en llengua àrab és comptar de l'u al mil. M'ho vaig aprendre de memòria l'estiu de 1992 en el trajecte d'autobús que separa Amman de Damasc, quan Baixar tot just devia acabar els seus estudis d'oftalmologia i el seu pare Hafez governava el país amb mà de ferro. Vaig practicar el que havia après durant les setmanes següents, regatejant com un Messi desbocat pels basar…

La nostra

Imatge
Persisteix l’actitud distant i primmirada d’administracions, partits i intel·lectuals conspicus cap a l’Església Catòlica. I és que els perd la devoció pel laïcisme. En un prospecte de l’Ajuntament de Barcelona sobre el Corpus, hi han escrit: “Mira l’ou com balla als patis i jardins, i afegeix-te al seguici popular”. Seguici? Quin seguici es fa per Corpus? El que es fa és una processó i els devia semblar que convidar a una processó quedava massa religiós. Tampoc l’Ajuntament ens hi ha de convidar: una processó és una professió pública de fe (també se’n diu professó, de la processó) i l’alcalde Trias no ens ha d’invitar a anar a una processó, a resar un parenostre o a senyar-nos. El que pot convidar-nos és a apreciar i gaudir de la processó de Corpus, siguis catòlic o no. Com a espectacle, és únic: el bestiari, els gegants, les trampes, els capgrossos (escassos, aquest any, deuen fer hores extres en altres processons) i, el principal, la custòdia sobre el tron del rei Martí. Ras i curt…

L’Aster, un tipus rabassut

Imatge
Aquests dies Edicions 62 celebra mig segle de vida. Els mitjans li han dedicat elogis merescuts i han repassat la seva història, però qui vulgui conèixer millor la vida del segell —l’impuls inicial, el peatge de la censura, la relació amb els autors—, haurà de llegir les Memòries confidencials d’un editor, de Josep M. Castellet, publicades coincidint amb l’aniversari. Gairebé des del primer dia, i durant molts anys, Castellet va exercir de director literari d’Edicions 62, i per tant és el principal valedor dels més de cinc mil de títols que configuren el seu catàleg.

Hi ha el catàleg dels editors i hi ha el que es fa cada lector, a partir dels llibres que tria i llegeix. M’adono que en el meu catàleg personal hi ha títols d’Edicions 62 des de ben aviat. Hi surt El mecanoscrit del segon origen, el llibre de Manuel de Pedrolo que ens van obligar a llegir a l’institut, igual que Aloma, de Mercè Rodoreda. Hi ha també els llibres de La Cua de Palla: sobretot els Chandler i els Hammett. Hi h…

Unió, Imperi, Pluja

Imatge
Unió. A Londres, pocs dies abans del jubileu diamantí d'Elizabeth Windsor, era difícil no tenir present la bandera britànica: la Union Jack voleiava als caixers dels supermercats, penjava en mida XXXL dels sostres de les estacions de tren, impedia veure les fileres d'ampolles als prestatges dels pubs... El disseny original (1707) havia combinat la creu escocesa de Sant Andreu i l'anglesa de Sant Jordi, per simbolitzar així la unió dels dos països; el 1801 s'hi va afegir la creu irlandesa de Sant Patrici (que ara només representa Irlanda del Nord). Actualment hi ha qui vol incloure-hi el lleó gal·lès, del qual no se sap si hi sortirà a temps per substituir la creu de Sant Andreu que segurament se n'esborrarà del tot per raons que no cal que expliqui als lectors d'aquest diari.
Imperi. Per molta unió que la Union Jack pugui representar, per a mi sempre ha estat un símbol més aviat de l'imperi britànic, al qual, quan les meves àvies eren joves, pertanyien tres…