Autocrítica

La dissenyadora gràfica Mònica Mestanza va celebrar aquest dijous l'aniversari del seu estudi mm! amb un catàleg de la seva trajectòria que porta un neologisme al títol: Pifiari. Per analogia amb els bestiaris, hi inclou una antologia crítica de creacions fracassades per motius diversos. No només perquè l'autor d'un logo pugui admetre que li va sortir un bunyol, sinó perquè l'actitud d'alguns destinataris aboca els projectes al fracàs: un client que fa encàrrecs radicals i després, en rebre'ls, es caga les calces, o un altre que simplement roba les idees que li mostren per no gratar-se la butxaca o parla amb mots incomprensibles. El Pifiari comença amb unes interessants consideracions lingüístiques: “La paraula pífia sona igual en castellà, però en anglès és molt més tova: blunder. Es tracta d'una paraula pont entre el malmetre i la merda. Dues emes”. Aquests dies veiem molts reportatges sobre les propostes artístiques de la Documenta de Kassel, totes elles explicades amb gran prosopopeia i fumera verbal. M'agrada l'abolició de fronteres artístiques, encara que a voltes el fum dels fogons pugui enterbolir la percepció de l'art. Admeto que la historiografia del futur podria arribar a extreure del cafarnaüm artístic de Kassel conclusions com la que l'actual extreu, posem per cas, del Salon des refusés del qual van sorgir els impressionistes el 1836. Però friso per descobrir indicis d'autocrítica en el món de l'art, que ha passat de ser un afer d'artistes a ser un afer de comissaris. Tot admetent que hi ha veritables artistes del comissariat, trobo que l'exemple d'aquest modest Pifiari de Mònica Mestanza s'hauria d'exportar al món de l'art. Donaria per fer-ne una filmació muda de més de dues-centes hores que podrien estrenar durant el Documenta de 2017.
 
En paral·lel a les notícies que ens arriben sobre el certamen artístic de Kassel, llegeixo que el suís Kurt Engelhorn, propietari de l'enigmàtic claustre romànic de Palamós, ha decidit posar-se en mans d'un gabinet de relacions públiques barceloní perquè, en certa mesura, exerceixi el que podríem anomenar un comissariat mediàtic. Les dues primeres mesures han estat immediates: obrir les portes a la premsa, en comptes de barrar el pas als estudiosos com fins ara, i sembrar uns certs dubtes sobre l'autenticitat del claustre. Dubtes basats en un informe dels anys seixanta fet per una conservadora del Metropolitan novaiorquès, segons el qual en el conjunt monumental podrien conviure peces autèntiques amb peces falses. Resulta fascinant que el propietari suís projecti missatges que intenten treure valor a l'obra artística que posseeix (per no haver-la d'ensenyar), mentre els comissaris de Kassel projecten complexos missatges per donar valor artístic a obres, pífies incloses, que volen ensenyar molt.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura del dissabte 9 de juny de 2012

Comentaris

  1. Aquí no hi ha el botó del "m'agrada", però és un aventatge: jo aquí hi poso un "m'encanta" com una catedral gòtica!!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma