dilluns, 18 de juny de 2012

El rei, el xeic i un Ferrari, o dos

Ho hem sabut aquests dies. El novembre passat, el xeic Mohamed bin Rashid al Maktoum, primer ministre dels Emirats Àrabs, va regalar dos cotxes Ferrari al rei Joan Carles. No un, no, dos. La gràcia és que si un s’espatlla, encara li queda l’altre. Com qui convida a una cervesa —o a un te verd—, el xeic li devia dir: “Té, Joan Carles I, aquí tens dos Ferrari. Pago jo, ¿eh? I no em diguis que no, que m’enfado”.

Els dos cotxassos estan valorats en 500 mil euros i han anat a parar al Parc Mòbil de l’Estat. És a dir, no són propietat del rei —perquè si se’ls quedés, n’hauria de pagar impostos—, sinó que són de tots els espanyols. De moment la Casa del Rei no ha aclarit el gest del xeic, si li agraïa algun favor —potser li deixa aparcar gratis el iot a Marbella, dic jo— o si només tenia un dia esplèndid.

El que sí que ha explicat la Casa del Rei és que els dos Ferrari s’afegeixen a la seva col·lecció de cotxes de luxe. Es veu que en tenen més de 70, tots molt lluents, com ara un Rolls Royce exclusiu que va comprar Franco, i que és el mateix que va fer servir la Letizia per anar al seu casament. La Casa del Rei també ha dit que encara no sap què fer amb els dos Ferrari. Potser muntarà una exposició amb tots els cotxes, diu. No és una mala idea, si el que volen és refregar la seva opulència pels morros del populatxo que els manté. Però potser ens els miraríem d’una altra manera si fessin el que cal: vendre’s els Ferrari i donar el mig milió d’euros per a la sanitat o l’ensenyament.

Vivim en mons paral·lels, no és cap novetat. Hi ha els rics, la classe mitjana i els pobres —per simplificar-ho— i mai no es barregen, si no és en un conte de fades o en una història tràgica. La crisi ha fet que la distància entre aquests mons sigui cada cop més gran, però també que tot quedi més a la vista. És com la notícia de fa uns dies: a París, algú va robar un rellotge de 300 mil euros al tennista Rafael Nadal. ¿Qui va pel món amb un rellotge tan car? En el seu món paral·lel, no és cap obscenitat, és normal. I no s’hi val a escandalitzar-se, perquè cadascú fa el que vol amb els diners que guanya, i a més sempre hi ha algú que està pitjor que nosaltres. Però aquests gestos —el Ferrari, el rellotge exclusiu— serveixen per definir les fronteres entre els mons paral·lels. Quan el magistrat Carlos Dívar es nega a dimitir, per exemple, li fa por passar d’un món a l’altre, renunciar a uns privilegis que ara li semblen tan normals.

Jordi Puntí, El Periódico, 18 de juny del 2012. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir