El rescat del tomàquet

L'usuari dels eufemismes té cua de palla. No ser capaç d'anomenar una cosa pel seu nom és un símptoma preocupant que implica incapacitat manifesta d'enfrontar-s'hi. Hi ha eufemismes innocents, que són marques blanques de les paraules gruixudes (grolleres?) relacionades amb el sexe, l'escatologia o la religió. Els feien anar els mel·liflus defensors de la Lliga del Bon Mot. Fins i tot hi ha topònims deformats per esquivar la malsonància: Carall Armat es transforma en Cavall Bernat, el Merder canvia a Mèder i Rivo Merdero esdevé Riuprimer. Alguns eufemismes són francament curiosos. Al costat dels paragenitals conxo, conill, cordons o cordills n'he sentit de nova creació. Ma germana Mercè, la dolça memòria de la qual ens acompanya des de la seva mort aviat farà disset anys, era la reina de l'eufemisme. Com que pronunciar la paraula hòstia violentava el seu esperit religiós, es va construir tot un repertori de renecs tous. No només usava els clàssics hosti o òstima, sinó que innovava amb fervor des de l'arrel ospa cap a invents més sofisticats, com ara osprims, ospaleta, ospedrer i d'altres que ja no recordo. Quan jo era nen sovint li demanava que me'n digués més, d'aquelles paraules estranyes que només ella semblava conèixer. Aquesta mena d'eufemismes fa olor d'una infància llunyana, de quan els nens petits encara no coneixíem les denominacions estàndard per parlar del penis i la vulva i ens omplíem la boca amb la tita, l'ocellet, els cataplins o la patata. Quins temps!

Hi ha una altra mena d'eufemismes igualment ridículs que, per contra, no són gens innocents: els que fan anar massa sovint els governants quan han de parlar de coses delicades, que no poden transformar en medalles. Aleshores, la incapacitat de l'eufemista per enfrontar-se a la cosa comporta una alta dosi de cinisme, perquè queda clar que no els hi empeny un tarannà mel·liflu o purità sinó la seva conveniència. És per això que transformen un mot en tabú. L'últim cas, el del famós rescat mai pronunciat per les autoritats espanyoles, és tan flagrant que fins i tot ha saltat a la premsa internacional. La revista Time hi ha posat el focus, tot titulant “You Say Tomato, I Say Bailout: How Spain Agreed to be Rescued”. En anglès, tomato i potato són dos dels mots que més pronúncies admeten. Per això you say tomato, I say x és una expressió castissa ideal per indicar que parlem del mateix (i tu digues-li com vulguis). No conec variants de tomate en espanyol, però en català en tenim un munt: tomàquet, tomaca, tomata, tomàtic, tomàtiga... Digues-li tomacot, que jo en diré rescat. Llàstima que el mateix terme Res-Cat ja indica quina xifra arribarà al nostre país.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dimarts 12 de juny de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma