dilluns, 25 de juny de 2012

Els gens salvatges

Un dels elements que destaquen a la pel·lícula de Patricia Ferreira Els nens salvatges és el tractament de la llengua. Es podria qüestionar la riquesa lèxica que mostren els tres joves protagonistes en contrast amb la pobresa general de la llengua (les llengües) que conformen la banda sonora de qualsevol pati d'institut. Però la mera constatació que la llengua (les llengües) ha estat un element més en el procés de creació de la pel·lícula ja resulta remarcable. Decidir si uns pares són castellanoparlants o quina variant de català parla la professora de plàstica no és trivial. Si, a més, el tractament és versemblant, coherent i gens afectat, doncs ja n'hi ha per treure's el barret, més enllà de les conclusions sociolingüístiques que se'n puguin extreure. Un artefacte de ficció només té un compromís: funcionar. I Els nens salvatges funciona. Està ben construïda, sap què vol mostrar i com fer-ho, defuig l'efectisme i concentra el temps, l'espai i les emocions al pot d'un esprai. A pressió. Res d'això no seria possible amb un tractament de la llengua (les llengües i els registres) fallit, que interferís amb la història intensa d'aquest notable trio d'adolescents en desmanegada construcció. Veure-la doblada en monolingüe deu ser tan absurd com ho és anar a veure la versió doblada de Las chicas de la sexta planta (jo ho vaig fer ahir) i trobar-se que la part en llengua francesa es transforma en un argot estrafet de bonjús, ohbuàs, ges en comptes d'erres i adverbis acabats en mant. Pura reducció turística. Confio que el doblatge de Els nens salvatges no vagi per aquí. Un dels bons moments de la pel·lícula és quan Àlex Monner, que hi fa de mal estudiant, llegeix a classe de literatura castellana uns versos de Miguel Hernández després que un company els hagi destrossat.

La lectura en veu alta és una d'aquelles pràctiques educatives que cal recuperar. Dir un text és una forma de conèixer-lo. Per llegir-lo en veu alta sense errar-nos ni passar-li pel damunt com qui s'electrocuta primer cal haver-lo paladejat, mastegat i paït. Aquest dimecres al TNC es va celebrar el VIII Certamen de Lectura en Veu Alta. Conduïts pel cantant i actor Joan Dausà van competir-hi 35 finalistes, classificats entre 700 participants de 287 centres. Fa vuit anys la Fundació Enciclopèdia Catalana va importar aquest certamen d'Alemanya, i continua amb èxit. També cada final de curs, des d'en fa set, la productora Antàrtida celebra una gran final del concurs de lletreig que s'articula a través del programa de televisió Pica Lletres, que va començar a TV3 i després ha passat a la Xarxa Audiovisual Local. Els vuit finalistes sorgits de 7.500 participants d'enguany es van enfrontar la setmana passada, conduïts pel cantant Joan Masdéu, al Teatre de la Passió de Cervera. La llengua (les llengües) és una font de plaer. No ens podem permetre que quedi fora de la llista de preferències dels nens, per més salvatges que siguin. 

Màrius Serra. Columna a Cultura de La Vanguardia. Divendres 16 de juny de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir