Els nous crims del museu de cera

Ara fa uns mesos vaig visitar el Museu de Cera de Barcelona i, després d’estar-m’hi tot un matí, el titular podria ser: no ha canviat res, està igual que fa 30 anys quan hi vaig anar d’excursió amb el col·legi. Però seria injust, perquè precisament això és el que s’espera dels museus de cera. Que el temps hi quedi aturat. Les estàtues de Gandhi amb la túnica blanca, o del pallasso Charlie Rivel amb el vestit vermell, ja no poden envellir.

Més enllà del pressupost per actualitzar els seus mites, tots els museus de cera tenen el mateix handicap. En aquesta època de moviment constant, en què la tecnologia és capaç de crear il·lusions de realitat vivíssimes, és inevitable veure les estàtues com un anacronisme una mica tronat. Si ens atreuen no és pas per què recreen amb fidelitat els grans moments de la història, sinó perquè la simplifiquen fins a l’anècdota —Churchill fumava puros, el Che portava boina— i alhora estan tocades d’un aire de misteri. Tots vam cridar de por amb aquella pel·lícula de Vincent Price sobre els crims del museu de cera.

El dia que vaig anar al museu de Barcelona, em vaig adonar que els visitants més joves passaven de pressa per les galeries dels polítics, els artistes i els científics, i en canvi quedaven fascinats per les masmorres amb Charles Manson, els cadàvers mutilats per Jack l’Esbudellador o els gàngsters que atracaven un banc a les ordres d’Al Capone.

Hi vaig pensar de nou l’altre dia, en llegir la notícia que dos artistes italians —Antonio Garullo i Mario Ottocentro— exposen al Palazzo Ferraioli de Roma una obra que es diu El somni dels italians. La peça consisteix en una imatge de cera de Berlusconi, ajagut dins una urna com la bella dorment, només que va amb els pantalons descordats, té una mà dins la bragueta i fa cara de felicitat.

El futur dels museus de cera va lligat a les figures públiques, però el Berlusconi de cera ens indica que es pot atreure més públic. Així, el rei Joan Carles es podria exhibir amb vestit de camuflatge i un rifle de caçar elefants als braços, Fèlix Millet sortiria comptant euros en un despatx del Palau de la Música, i Rodrigo Rato signaria papers a la seu de Bankia, sota la mirada atenta d’Esperanza Aguirre. En aquest cas ni caldria prendre-li mides per fondre una nova estàtua. Al museu de Barcelona, ara mateix, hi ha una Isabel la Catòlica que se li assembla notablement. Només caldria posar-li un d’aquells vestits jaqueta tan típics de l’Espe i fer-li unes metxes.

Jordi Puntí, El Periódico, 4 de juny del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma