Escuranda?

La parla ebrenca té un munt d’expressions que un barceloní com jo troba excepcionals. Més enllà dels dobles sentits picants, com ara que les dones a l’estiu no portin calces (mitges) o que els nens mengin xixi (carn picada, feta xixines), em criden l’atenció alguns derivats, clars exemples de vitalitat lingüística. A Amposta sento dir “quina xalera!” Hauríem de reivindicar el verb xalar, molt viu a Menorca, per exemple, que resulta cavall guanyador a l’hora de substituir la locució “passar-s’ho bé” en comptes de gaudir (més formal) o disfrutar (castellanisme flagrant cada cop més incrustat a la parla majoritària). Si xerrem molt és que tenim xerrera; doncs si xalem molt, xalera. Però el derivat que em crida més l’atenció és l’escuranda. Tenir molta escuranda significa tenir l’aigüera plena de plats, gots i olles per rentar. En bona part del domini lingüístic (a ses Illes, per exemple) de “rentar els plats” en diuen escurar, de manera que l’escuranda en neix per derivació. Busco al DIEC tots els mots que acaben en –anda i entre els 33 termes que em surten (d’alemanda a xicranda) n’hi ha alguns que també deriven de verbs, com demanda o propaganda, però cap d’ells no és un cas anàleg al de l’escuranda. Visca els rentaplats!

Màrius Serra. El Punt-Avui. Motacions a Cultura del dijous 14 de juny de 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma