dijous, 7 de juny de 2012

Guilla?

Mai no vaig veure cap guineu, al Noubarris de la meva infància, però el terme em resultava prou familiar. A la plaça del Virrei Amat on jo vivia la majoria de veïns parlava castellà, però tothom sabia guillar cap al Guinardó o cap a la Guineueta, dos dels barris més propers, batejats així per les antigues guineus que hi campaven. En canvi, quan mon pare em parlava de les Guilleries no ho associava pas a aquest cànid rogenc tan usat pels faulistes per representar l’astúcia. Dir-ne guineu o guilla depén del mateix que dir llonganissa o botifarra, mongeta o bajoca. Depén d’on. Ara bé, el que no sabia era que fos viva una altra acepció. Fa dos dilluns, a Sant Vicenç de Montalt, vaig constatar que la gent gran encara recorda l’amenaçador advertiment que els feien per impedir que, de nens, es fiquessin a les nombroses mines d’aigua dels voltants: “no hi vagis que t’agafarà la guilla”. I no es referien a cap bèstia. Guilla, aquí, vol dir absència d’oxigen, aire asfixiant. L’Alcover-Moll recull una acepció vinícola de guilla: “capa d’àcid carbònic que es forma damunt el vi que omple els cups”. A les terres dels xurravins (malnom ornitològic dels santvicentins) n’hi havia, de vinya, de manera que l’ús es devia estendre a d’altra mena d’ofecs. 

Màrius Serra. El Punt-Avui. Motacions a Cultura del dijous 7 de juny de 2012 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir