dilluns, 25 de juny de 2012

Idees per a un retrat d’Álvarez-Cascos

Té el cap gros, tirant a quadrat, d’una mida que s’adiu amb la seva còrpora refeta. És un d’aquells caps rocosos, d’una peça, cosí germà dels de l’Illa de Pasqua, tan pesat que ha anat enfonsant el coll dins les espatlles. La tofa de cabells foscos, clenxinada cap a la dreta, esclar, li ajuda a dissimular la paret vertiginosa del front i les orelles massa petites i retirades. Ara perquè els cabells li claregen, però anys enrere se’ls havia pentinat en un serrell llarg, engominat, que volia ser una mica salvatge i alhora una mica dandi, segons els dictats estètics de les joventuts d’Alianza Popular (José Maria Aznar era un referent).

Per sota del front, les faccions de la cara s’ajunten per dibuixar un home afable, de la terra, segur de si mateix, que no sap dir que no a un bon entrepà de xoriço. És, no obstant, un rostre que canvia intensament d’un minut a l’altre, gràcies a les celles espesses i molt arquejades, els ulls foscos i un nas ample i enfonsat, de boxejador antic, com si de petit l’haguessin operat dels carnots. Dins el conjunt de la cara, la boca es veu petita, però quan parla, els llavis gruixuts fan joc amb el mentó i la papada pronunciada.

Quan fa alguna ganyota, se li marquen unes arrugues treballades. Si és d’alegria, si riu, els ullets se li tanquen en un gest entremaliat. Si la ganyota és de mala llet o d’amenaça, les faccions dibuixen un guinyol, un Saturn, un ésser fantàstic que podria convertir les coves d’Astúries en un paisatge d’El senyor dels anells. Les galtes, grosses i carnoses, tenen un aire feréstec, tramuntà, i sempre s’hi endevina una ombra de barba i bigoti, encara que l’home s’hagi afaitat fa mitja hora.

Cal dir que aquest rostre pot variar d’una temporada a l’altra, perquè l’home és dels que s’aprima i s’engreixa, s’aprima i s’engreixa. Es s diu Francisco Álvarez-Cascos, té 64 anys i el govern n’ha encarregat un retrat al pintor Antonio López. Li pagaran 190.000 euros de res. No entenc per què López accepta la feina de pintar un polític. ¿Que no és un pintor realista? A més, amb el prestigi que té, que pinti algú desconegut i el vengui a un col·leccionista privat. En traurà més i no tacarà el seu currículum amb encàrrecs de nou ric. Pel que fa al retrat d’Álvarez-Cascos, el govern pot agafar aquest article, imprimir-lo i imaginar-se el quadre. S’estalviaran moltes crítiques i diners, perquè jo, amb un deu per cent del total, ja m’hi avindria.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 de juny del 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir