divendres, 1 de juny de 2012

Jo sóc el meu heroi

Hi ha autors que, quan escriuen ficció, es posen al centre de la història. En són el motor, l’origen i el final. A vegades aquests narradors parteixen de si mateixos perquè els resulta inevitable, una necessitat indefugible, però també n’hi ha que hi disfruten i sobretot se senten còmodes en els límits entre la realitat i la invenció. Sigui com sigui, en tots dos casos la literatura esdevé un procés d’exploració personal, que pot ser lúdic, dolorós o alliberador. Això mateix és el que es desprèn de tres llibres que he llegit fa poc, i que m’han atret pel seu comerç entre el jo literari i l’autor de carn i ossos que hi ha al darrere.

El protagonista de Los inmortales, de Manuel Vilas (Alfaguara), es diu Manuel Vilas. La identificació funciona com a motor de l’estil, a estones com a paròdia. El Vilas de la ficció és un gran poeta —fins i tot el conviden a un recital a la lluna— i, com a tal, és un ésser immortal, viu dins el temps, amunt i avall de la història. Això li permet relacionar-se de tu a tu amb altres artistes que també ho són, com Kafka, Van Gogh o Cervantes. Hi ha, per exemple, un episodi molt divertit en què Vilas i Pablo (Picasso) van a París per comprar-se una disfressa d'Elvis.

L’últim llibre de Jordi Bonells té un títol curiós, El Premio Herralde de Novela (Funambulista), i, com passava amb la majoria dels seus llibres anteriors, ell mateix diu que és una autoficció. Es tracta d’una reflexió visceral, en primera persona, sobre el fet d’escriure a partir de diversos episodis familiars i literaris. El retrat de l’antiheroi comença a perfilar-se des de la primera frase: “A más de uno le parecerá extraño lo que voy a decir, pero yo me he pasado toda mi vida queriendo ganar el Premio Herralde de Novela y me he pasado esa misma vida haciendo todo lo posible por no ganarlo”.

Qui llegeixi la gran novel·la que és Desventuras de un fanático del deporte, de Frederick Exley (Duomo), hi trobarà les opinions àcides i desventurades d’un professor de literatura, alcohòlic, fanàtic del futbol americà i amb una vida sentimental a la deriva. Qui, a més, s’interessi per l’autor, descobrirà que en aquestes peripècies s’hi transparenta la seva vida real. Potser quan ho escrivia, tot això tenia una motivació terapèutica, interior, però ara per al lector hauria de ser una ficció amb mmolt de nervi i que toca os, però ficció i prou. Per això, quan comença el llibre, Exley ens demana que el jutgem “com a autor de fantasia”.

Jordi Puntí, El Periódico, 26 de maig del 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir