L’amor pels llibres, diguem-ne

Edicions 62 acaba d’editar la novel·la Stoner, de John Williams, i li ha posat una coberta molt bona. Stoner és una d’aquells llibres que han tingut una segona oportunitat: es va publicar el 1965, però una reedició als EUA i després l’èxit sorprenent en castellà (a l’editorial Baile del Sol) l’han rellançat. La novel·la descriu la vida de Stoner, un noi retret i sofert, que viu a pagès i va a la universitat per estudiar Agricultura. Un dia, en una classe d’anglès, viu una mena d’epifania i intueix que la seva existència només tindrà sentit si es dedica a la literatura. Amb el temps esdevé professor, però la rutina es va menjant l’espai de la seva vocació.

La coberta en català és un encert perquè transmet la barreja d’angoixa i passió somorta que és la vida de Stoner. S’hi veu el dibuix d’un home que llegeix en una butaca, a la claror d’un llum de peu, i l’envolta una biblioteca altíssima, amb els prestatges plens de volums, tan imponent que aclapara. És una coberta que atraurà un tipus de lector molt específic: aquell que sent, diguem-ne, amor pels llibres. L’arc és ampli i abraça moltes devocions, des de la més ingènua a la més fetitxista o fins i tot la sectària. Per això aquesta mena de cobertes solen funcionar. Penseu, per exemple, en la de Jo confesso, de Jaume Cabré: un nen que intenta abastar un volum (¿prohibit?) d’un prestatge massa alt.

No sé si ha passat tota la vida o és una moda, però els últims anys s’han publicat molts títols en què la lectura i les llibreries són el tema central. Per exemple Firmin, de Sam Savage, amb la rata que parla de llibres mentre se’ls va menjant. O La librería, de Penelope Fitzgerald. O La lladre de llibres, de Markus Zusak. O La dona de paper, de Rabih Alameddine. O La librería ambulante, de Christopher Morley, que en pocs mesos ja du quatre edicions. O Com amb tots els gèneres, hi ha obres de qualitat i monuments a la cursileria. Em pregunto si aquesta atracció per les novel·les sobre llibres no és també una forma d’autoestima: llegir per reforçar una fidelitat, sentir-se part d’una comunitat gairebé clandestina.

Jordi Puntí, El Periódico, 2 de juny del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma