diumenge, 10 de juny de 2012

L’Aster, un tipus rabassut

Aquests dies Edicions 62 celebra mig segle de vida. Els mitjans li han dedicat elogis merescuts i han repassat la seva història, però qui vulgui conèixer millor la vida del segell —l’impuls inicial, el peatge de la censura, la relació amb els autors—, haurà de llegir les Memòries confidencials d’un editor, de Josep M. Castellet, publicades coincidint amb l’aniversari. Gairebé des del primer dia, i durant molts anys, Castellet va exercir de director literari d’Edicions 62, i per tant és el principal valedor dels més de cinc mil de títols que configuren el seu catàleg.

Hi ha el catàleg dels editors i hi ha el que es fa cada lector, a partir dels llibres que tria i llegeix. M’adono que en el meu catàleg personal hi ha títols d’Edicions 62 des de ben aviat. Hi surt El mecanoscrit del segon origen, el llibre de Manuel de Pedrolo que ens van obligar a llegir a l’institut, igual que Aloma, de Mercè Rodoreda. Hi ha també els llibres de La Cua de Palla: sobretot els Chandler i els Hammett. Hi ha les ficcions d’El Balancí amb obres trencadores com L’adolescent de sal, de Biel Mesquida, i volums amables com els de Pere Calders i Joan Perucho. Hi surten els clàssics de la MOLC,  entre ells el Curial e Güelfa o la poesia de Gabriel Ferrater. Hi ha, finalment, les grans novel·les universals, inoblidables, i per mostra trio Ada o l’ardor, de Vladimir Nabokov.

La llista podria ser molt més llarga. Cito només títols reculats, antics, que van fins als anys 90. Hi domina la varietat, però ¿tenen alguna cosa en comú, a banda del peu editorial? Sí, el tipus de lletra. Els lectors més grans se’n recordaran molt bé: durant molts anys, els llibre de can 62 es componien amb la tipografia Aster. Era una lletra petita, rabassuda, funcional, soferta. Cos 9/1o. Jo l’associo als temps difícils i no és exagerat pensar que la presbícia d’aquest país, la vista cansada de més d’una generació, va ser culpa de la lletra Aster. Per sort l’editorial va créixer en la bonança, es van reeditar alguns clàssics, van arribar nous autors i, amb ells, nous tipus de lletra. Per molts anys, 62.

Jordi Puntí, El Periódico, 9 de juny del 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir