dilluns, 25 de juny de 2012

Noble Constantí

Els famosos dics de contenció dels Països Baixos són un joc de nens al costat de la contenció vaticana. Si els enginyers centreeuropeus malden per contenir els embats marins tot impedint la formació d’una nova Atlàntida al Mar del Nord, els homes del cardenal Bertone són experts en el subtil art de la contenció informativa. De tant en tant, una tempesta desborda un dic. Menys freqüentment, com a mínim fins ara, una filtració desborda l’opacitat vaticana. Com és natural, la contenció no és cosa de pobres. Al contrari, és una actitud que només apareix en contacte amb alguna mena d’opulència. El que a Suïssa són dipòsits bancaris, al Vaticà són dipòsits d’informació. Caixes fortes per una banda i arxius per l’altra. L’anomenat Archivum Secretum Apostolicum Vaticanum, parcialment obert als investigadors autoritzats, conté més de seixanta quilòmetres lineals de prestatgeries. Tota la nostra organització social gira al voltant de la contenció: de despesa, d’apetits diversos, d’informació. Els tresors sobre els quals es fonamenta el sistema econòmic són pastissos que, en principi, ningú no ha de menjar. La moral es construeix a partir de la contenció d’instints bàsics, alguns de ben contradictoris. El poder té una relació directa amb la informació. La resta d’atributs en són meres conseqüències.

Des de la detenció, ara fa tot just un mes, del majordom de Benet XVI per la filtració de documents secrets, la cúria vaticana s’ha concentrat a espesseir el silenci amb un mètode avalat per segles d’experiència. Coincidint amb l’estranya malifeta del bonifaci Paolo Gabriele, han aparegut dos llibres molt recomanables per conèixer els dics de la contenció vaticana. El principal, un clàssic precursor del periodisme d’investigació: La falsa i inventada donació de Constantí, de l’humanista Lorenzo Valla, en traducció del llatí al català i introducció d’Alejandro Coroleu per a l’editorial Adesiara. Aquest deixeble de Petrarca va desmuntar, en ple segle XV, una falòrnia testamentària de l’alçada d’un campanar (i mai millor dit): la falsa donació de tot un imperi (el romà occidental) per part de l’emperador Constantí I a l’Església Catòlica de Roma, reivindicada des del papat de Silvestre I. Valla ho desmunta amb arguments jurídics i històrics, però són els aspectes filològics els que li permeten demostrar que el text del decret de donació es va escriure cinc-cents anys més tard des de la cancelleria vaticana. Davant d’aquest frau documental, el debat sobre l’IBI de l’Església fa riure. 

L’altre llibre encara ens toca de més a prop: El misteri de l’assassinat del bisbe de Barcelona, de Ponç Feliu i Miquel Mir (Pòrtic), en el qual analitzen a fons el cas del carpetovetònic i ultramontà bisbe Irurita, presumptament afusellat a Montcada l’any 36 però vist amb vida l’any 39 per diversos testimonis de solvència contrastada. La clau que solucionaria el misteri podria ser un document, tal vegada ignominiós, signat pel bisbe i arxivat en algun centímetre dels seixanta quilòmetres lineals d’arxiu vaticà.  

Màrius Serra. Columna a Cultura de La Vanguardia, dissabte 23 de juny de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir