dissabte, 16 de juny de 2012

¿Quants versos fan falta?

Vet aquí una pregunta estrafolària: ¿quants versos ha de tenir un poema perquè es consideri un “poema llarg”? La resposta no és fàcil. Passa igual amb la narrativa, on la frontera entre el “conte llarg” i la “novel·la curta” també és borrosa. Tots estem d’acord, per exemple, que el Poema inacabat de Gabriel Ferrater és un poema llarg (1.334 versos!). Potser hauríem de considerar llargs aquells poemes que demanen una lectura episòdica, és a dir, que costa llegir-los d’una tirada. L’esforç del lector és doble, en aquests casos, perquè a la relectura minuciosa del poema —tornar a cada vers per afinar-ne el sentit— s’hi afegeix la comprensió del conjunt, per escenes, amb una narrativa que les uneix. Només cal pensar en l’Odissea d’Homer.

És un repte, el del poema llarg, que m’atreu com a lector. A banda de les cançons èpiques i les novel·les en vers medievals, el Nabí de Josep Carner consta entre els primers que vaig llegir. Poc després em vaig envescar en La terra gastada, de T.S. Eliot. També em van fascinar el Don Joan de Lord Byron (tot i que no sé si vaig arribar al final) i el seu nét entremaliat: la meravellosa Carta a Lord Byron, de W.H. Auden. Aquesta tria ha de ser breu per qüestions d’espai, i segur que me’n deixo, però hi posaria també Fugitius, de Salvador Oliva, que era més aviat una novel·la en vers, inspirada en The Golden Gate de Vikram Seth. Hi haurien de sortir els llibres d’Enric Casasses —La cosa aquella i Que dormin? i de Josep Pedrals, com el recent El romanço d’Anna Tirant.

L’últim poema llarg que s’afegeix amb ganes a aquesta tradició és Vetlla, de Jordi Llavina (Edicions 3i4), que va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés. A partir d’un volum de poesia retrobat, regal d’un vell amor, el poeta reviu la relació complexa amb la noia, que va acabar malament. Alhora fa el retrat d’una època que és també un estat d’ànim generacional: els anys 80 en un poble de comarques. Vetlla es llegeix com una reflexió íntima sobre l’absència, sobre les il·lusions que la vida ens va escatimant, però també sap treure partit d’una colla de recursos més propis de la narrativa: hi surten diàlegs, personatges secundaris, descripcions, paròdies i autoparòdies, ficció dins la ficció... Tot un desplegament entre gèneres al servei de la bona literatura.

Jordi Puntí, El Periódico, 16 de juny del 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir