dissabte, 23 de juny de 2012

Teixidor i els dubtes

Un amic em truca i acabem parlant d’Emili Teixidor. ¿De debò que era tan bon escriptor?, em pregunta. No ha llegit cap llibre seu i li sorprèn la quantitat d’elogis i reaccions que s’han produït aquests dies, després de la seva mort. Més enllà de la qualitat de la seva obra, l’interrogant del meu amic em fa pensar. En primer lloc, Teixidor ha aconseguit un consens de lectors, llibreters, periodistes, escriptors i polítics que no és tan habitual com sembla. (Diria que Baltasar Porcel, per exemple, que va morir ara fa tres anys, no va rebre un adéu tan unànime.)

Després hi ha el seu perfil polièdric: Teixidor era escriptor per a nens i adults, professor, pedagog, divulgador de llibres a la ràdio i la televisió, articulista de l’actualitat, home de teatre... És cert que al llarg de la vida s’havia implicat en molts fronts, i d’entrada pot semblar una dispersió excessiva, però és que els autors que volen guanyar-se la vida escrivint en català —com era el seu cas— sovint han de fer uns quants papers de l’auca.

Ara ens podem lamentar sobre les novel·les que no va arribar a escriure a causa d’aquestes dedicacions paral·leles. També podem preguntar-nos si en un altre país, i amb una altra llengua, hauria pogut explorar més a fons aquest submón tèrbol de la infantesa i de la religió que aquí esbossava amb cautela. Hi havia una tensió primordial, d’altra banda, que l’emparentava amb El mar de Blai Bonet, per això no és estrany que Agustí Villaronga es fixés en tots dos per adaptar-los al cine.

Són dubtes complexos, que tenen el punt de fuga en la suposició, i ja se sap que en literatura és tan important allò que s’escriu com allò que no es diu. Només Emili Teixidor sabia fins on volia arribar. Repasso els seus llibres de narrativa per a adults. Entre Sic transit Gloria Swanson i el Retrat d’un assassí d’ocells van passar nou anys. Dotze més fins a El llibre de les mosques... “S’ha d’anar a poc a poc, no tenir pressa”, deia. Potser cal trobar les respostes en l’etern debat entre la urgència i la paciència de l’autor.

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de juny del 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir