Toc pel que queda

Llegeixo a New Scientist que un equip de científics ha desenvolupat un sistema d'intel·ligència artifical aplicada a una de les especialitats més poètiques de la publicitat: l'anomenat Naming. És a dir, la professió de donar nom a un nou producte, una nova marca, una nova empresa, una nova institució, una nova (ai) moneda... Fernando Beltrán, poeta asturià que passarà a la història per haver inventat noms com ara Amena o OpenCor, és el rei del naming ibèric i defineix el seu ofici prosapoètic amb el nom que li va etzibar una filla seva: nombrador. La seva empresa es diu El nombre de las cosas, un nom de noms que fa poc ha saltat a la coberta d'unes memòries sensacionals que ha publicat l'editorial Conecta amb el títol El nombre de las cosas. Beltrán hi explica, entre moltes altres coses, els processos que el van portar a molts dels noms que s'ha empescat. Aquest juliol a Jeju (Corea del Sud), el Naming serà protagonista al congrés anual de l'Associació de Lingüística Computacional (ACL). Un equip italià de la Fundació Bruno Kessler de Trentino hi presentarà el sistema de nomenador artificial. Un dels seus creadors, anomenat Strapparava (suposo que per via natural, és a dir, perquè son pare ja duia aquest cognom monovocàlic) assegura que el seu sistema no pretén reemplaçar els humans sinó esdevenir una eina per fer aquell fenòmen psicometeorològic anomenat tempesta d'idees. En principi, la cosa funciona que tu li introdueixes un seguit de paraules clau relacionades amb el producte que cal anomenar (restaurant, cuina italiana, sabor) i el programa t'escup neologismes que les contemplin. Val a dir, però, que els exemples que mostren no són gaire afalagadors. A partir de tres mots clau tan obvis com Eat Pasta & Pizza el sistema ofereix les solucions Eatalian o Pastarant... Ara ja sabem d’on ha sortit l'horripilant Yolado (el iogur gelat de Danone). 

Un llunyà dia de 1977 Joan Brossa ja va experimentar amb les famoses sextines cibernètiques (amb soft-ware de Josep Font, Jordi Bastardes i Santiago Farré d'un Centre de càlcul de Vilafranca del Penedès), de les quals en publicaria una als vuitanta. Aquell poema fet per ordinador va generar un gran debat sobre l'essència de la poesia. Una de les seves múltiples definicions aplicades a la poesia la descriu com allò que es perd en la traducció d'un poema. Beltrán, que és un bon poeta, s'ha guanyat la vida inventant noms. 

Potser algú es podria preguntar ara què es perdrà quan els noms se'ls inventi un programa informàtic. En realitat, això és irrellevant. Tal com ens demostra cada dia la situació econòmica el que compta no és pas el que es perd sinó el que queda.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dimarts 19 de juny de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma