dimecres, 20 de juny de 2012

Un fill de la Plana

Ara que l’Emili ens ha deixat, em sembla que el millor homenatge és fer-lo viure amb la lectura dels seus textos. Per això torno a agafar la novel·la que anys enrere me’l va descobrir —Retrat d’un assassí d’ocells— i en rellegeixo la primera pàgina. Al moment la prosa es desplega amb un ritme natural, viu, d’una familiaritat acollidora, i de seguida em sento a casa. “Sóc una fill de la Plana”, deia ell fa uns mesos, quan el van nomenar doctor honoris causa per la Universitat de Vic. Jo també. Al cap d’unes quantes frases arribo a una cançó que de petits cantàvem a l’hora del pati: Mà morta, mà morta, truca a aquesta porta...! Encara que el meu record sigui borrós, revisc amb la tonada aquella atmosfera enrarida, de secrets infantils i d’innocències a punt de ser pertorbades, que domina les novel·les d’Emili Teixidor.

Mà morta, mà morta, obre aquesta porta...! Amb quina fascinació vaig empassar-me cada pàgina de  la novel·la. La llegia amb un desfici nou, com qui va desbrossant un bosc espès per trobar-hi pistes. Era l’instint fabulador, era el català de la Plana de Vic, de Roda de Ter. A les obres d’Emili Teixidor s’hi escolta el dring d’una llengua forjada al carrer, a la plaça del mercat, entre pagesos, amb tot d’expressions d’una època que, per segons qui, pot semblar llunyana, però que pels osonencs és perfectament present.

Després vaig llegir Sic Transit Gloria Swanson, El llibre de les mosques, Pa negre... Amb els anys, l’ofici i els èxits, el seu món literari es va fer més complex, per això cal llegir-lo com un tot inseparable. Els personatges entren i surten d’un llibre a l’altre, creen un paisatge humà que li permet dibuixar el contrast entre una infantesa feliç, idíl·lica, ingènua, i un present de realitats més que trasbalsadores.

Ens havíem vist unes quantes vegades, a Vic, a Manlleu, a Barcelona. Un dia estàvem amb un grup de lectors seus i em va tocar descriure la seva obra. Vaig triar un vers famós de T.S. Eliot: “Barrejant memòria i desig”. L’Emili va somriure en silenci, amb discreció i el gest noble d’un patrici romà. S’assemblava als seus llibres.

Jordi Puntí, El Periódico, 20 de juny del 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir