Un pòster dels Smiths

La música és repetició, i la repetició és memòria, per això tornem un cop i un altre a les cançons que ens agraden. Si ens obsessionen, és perquè aquest bucle ens estimula els records. Tant pot ser la vivència d’un instant concret com el nus de sensacions i estats d’ànim que resumeix tota una època. Però sovint no en tenim prou amb la música. La relació amb la memòria és tan forta que eixamplem l’interès i en volem saber més detalls: estudiem les lletres de les cançons, els títols, les cobertes dels discos o les xafarderies del grup a la recerca de pistes que ens facin entendre allò que ens agrada.

Aquests dies podem admirar un exemple clar d’aquesta musicofília al vestíbul de la Fnac del Triangle, a Barcelona, perquè fins al 20 de juliol s’hi exposen una trentena de pòsters promocionals d’aquest grup grandiós i fugaç que van ser The Smiths. La col·lecció és propietat de Marc Capella i l’excusa —dolorosa— per ensenyar-la al públic és que ara fa 25 anys que els Smiths es van separar. Las mostra sacsejarà els records de molts incondicionals, perquè el grup —i sobretot Morrissey— cuidaven molt la imatge dels discos i dels cartells de promoció, fins al punt que algunes cobertes han esdevingut icones del pop: Jean Marais a la coberta del senzill de This Charming Man; Truman Capote saltant a la imatge de The Boy with the thorn in his side; o la famosa foto del grup al davant del Salford Lads Club, de Manchester.

Recordo amb quina incredulitat vaig rebre la notícia de la separació. Era inversemblant. Els Smiths només van estar junts cinc anys i van gravar quatre discos d’estudi, però van deixar una empremta inesborrable. Els pòsters de la Fnac m’han fet tornar a aquells anys. He reviscut la revelació de quan vaig escoltar per primer cop Reel around the fountain a la botiga de discos de l’Agustí, a Manlleu. La temporada en què There is a light that never goes out era un himne que no podia faltar a cap festa. La ràbia de perdre’m l’actuació a Studio 54, l’única que van fer a Barcelona, perquè l’endemà tenia examen de selectivitat, i el goig de veure’ls dos dies després per la tele, en el concert històric de Madrid que va retransmetre La edad de oro de Paloma Chamorro. Les ganes d’anar a Manchester i visitar els llocs sants del grup. Aquells cinc minuts breus, després d’escoltar fascinat Meat is Murder, en què vaig jugar amb la idea de fer-me vegetarià...

Jordi Puntí, El Periódico, 30 de juny del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma