Ciutadans del món

Sóc incapaç de recordar l’últim cop que algú va definir-se al meu davant com un “ciutadà del món”. L’expressió, que durant un temps va atreure un tipus de gent que desconfiava de la política o volia mostrar menyspreu social, aviat es va convertir en un clixé tronat, un recurs petulant al servei de filosofies esotèriques. Els que de debò se sentien ciutadans del món —d’una manera intel·lectual, podríem dir— van emigrar cap a una paraula més complexa i amb més tradició literària: cosmopolita. Significava el mateix, però el pedigrí cultural seguia intacte.

Com sol passar amb els conceptes que sobreviuen des de fa segles, cada giragonsa de la història ha modelat el sentit de cosmopolita segons els vents polítics i socials que bufaven en aquell moment. No és estrany, per exemple, que de tant en tant aparegui algun nacionalista català que acusi els cosmopolites d’enemics de la pàtria, traïdors que renuncien (en aparença) a la identitat col·lectiva. La figura del cosmopolita és incòmoda perquè va a repèl dels costums de la majoria i representa una amenaça per a l’ordre establert, per això també és tan atractiva per als pensadors. Ara els lectors de l’assaig en català, un gènere en vies d’extinció, ho poden comprovar a El gos cosmopolita i dos espècimens més, de Raül Garrigasait, un exercici literari de primer ordre publicat per Acontravent.

Raül Garrigasait ha traduït obres de Plató,  Goethe, Sloterdijk o Bauman, i és per formació un bon coneixedor de la cultura clàssica, sobretot de la grega. Així, a El gos cosmopolita... combina un ampli pòsit de lectures per reflexionar sobre la deriva que ha pres avui dia el cosmopolitisme, i ho fa amb erudició i gràcia narrativa, servint-se de la ironia i provocant la reflexió en el lector. El primer que enlluerna d’aquest volum és que Garrigasait indaga en l’essència del cosmopolitisme a través de tres personatges sense cap connexió entre ells, però tocats tots tres per la llegenda (“construccions culturals”, en diu l’autor). Es tracta de Diògenes de Sinope, l’holandès errant i Ramon Mercader, l’assassí de Trotski. L’autor ens els situa en el seu context i els analitza amb la intenció de buscar connexions entre el seu cosmopolitisme i l’ actual.

De Diògenes el Cínic, que va viure al segle IV aC, se’n saben poques coses, però la tradició literària n’ha transmès una pila d’anècdotes que el representen com algú fora de lloc, un desclassat que vivia dins una bota en plena ciutat d’Atenes. Diògenes és qui primer es defineix com a “ciutadà del món”, kosmopolites, però Garrigasait ens fa saber que en realitat volia dir “ciutadà del cosmos”. La seva visió de la vida anava lligada a les relacions que establia amb l’entorn a través del seu cos: Diògenes era egoista, criticava els costums i les convencions, i el seu cosmos era tangible i immediat. Per ell, llegim, “ser ciutadà del món no és compartir el món amb els altres humans, sinó allunyar-se’n”. Segons Garrigasait, els cosmopolites contemporanis estan als antípodes de Diògenes: “La provocació —o la imitació de la provocació— ha acabat sent una activitat protocol·lària, necessària per fer mèrits en tota carrera més o menys intel·lectual”.

No detallaré res dels altres dos espècimens del títol per no obstruir més el plaer de la lectura. Només diré que el mite de l’holandès errant —o volador, com se’l coneix a la tradició germànica—, que Wagner va perpetuar des del costat tràgic, suggereix a l’assagista una connexió amb el turisme sexual d’avui dia. En la mateixa línia, la trajectòria de Ramon Mercader, “el camaleó català”, li permet establir lligams entre la visió de la col·lectivitat com a utopia comunista, l’home nou de Trotski i les personalitats múltiples de Mercader, que fa enllaçar amb l’home líquid de Zygmunt Bauman.

El gos cosmopolita... es llegeix amb molta amenitat i, com deia abans, provoca la reflexió. No és difícil adonar-se, tanmateix, que rere les paraules de Garrigasait hi ha una predisposició contra el cosmopolitisme tal com s’entén avui dia. Si hagués de cercar-hi un però, diria que rere la brillantor dels seus plantejaments s’hi endevina una mirada tradicional, fins i tot local. Així, el seu punt de mira apunta sobretot cap a un cosmopolitisme folklòric i epidèrmic (de pell colrada a les platges de l’Algarve). Jo hi trobo a faltar una actualització més a fons, que també es fixi en el cosmopolitisme forçat dels moviments migratoris, de l’exili, de la vida a les megalòpolis. Jacques Derrida es preguntava si avui dia encara té sentit la distinció entre dues formes de polis: la ciutat i l’Estat. Raül Garrigasait ens explica que, per Diògenes, “el món no inclou la ciutat”. Ja és això, ja.

Jordi Puntí, revista L’Avenç, abril 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma