Et recorden, Llullu

Benvolgut fill, els que no creiem en l'existència d'una altra vida recolzem la posteritat dels absents només en la memòria. Ara tindries dotze anys. El 24 de juliol en farà tres que ens vas deixar. Tres anys durant els quals la teva memòria ens ha acompanyat sempre. Cada dia de cada dia, festius inclosos. Els tres de casa et tenim ben present i la gent que ens envolta sap que pot parlar-nos de tu sense por a fer-nos caure en cap abisme emocional. Més enllà d'aquests cercles, gràcies a la barreja una mica intimidatòria d'intimitat i extraversió que pot comportar la literatura, és molta la gent que ens fa arribar el seu escalf a través de múltiples canals. Gent de tot mena que ha llegit sobre tu en llengües diverses, algunes tan llunyanes com el coreà, i que ens vol fer saber que et recorden. Aquest degoteig constant d'afecte ens recomforta i no ens n'atipem mai. Afartar-nos-en seria tan absurd com deixar d'assaborir els plaers de la vida. La teva esquela publicada aquí el diumenge 26/VII/2009 acabava amb unes frases que ens va agradar imaginar pronunciades per tu: “Qui no recorda, no oblida. Qui no oblida, recorda. Estimo, però no ho recordo. M'estimen, i no ho oblido. Mai no cauré en l'oblit”. Aquell diumenge atziac del teu funeral l'amic Oriol Izquierdo les va llegir amb la fermesa de veu que a nosaltres ens mancava. Ja ho veus, Llullu, ni caus ni mai no cauràs en l'oblit.
 
El teu record és tan intens que fins i tot abasta les administracions públiques. Quan feia quatre mesos que havies mort vaig relatar en un rum-rum l'odissea burocràtica post mortem amb què ens van obsequiar (Aquí no hay quien muera, 24/XI/2009). Una setmana abans del primer aniversari de la teva mort l'administració va tornar a donar senyals de vida tot refermant el seu record: ens va reclamar un pagament de 250 euros per la Pensió de Protecció Familiar que la teva discapacitat atorgava. Ho vaig explicar al rum-rum Ventanilla única (26/VII/2010). Ara, quan ja crèiem que d'altres problemes més peremptoris els havien apartat de tu, tornen a demostrar que et tenen present. Una gentil carta de l'Institut Català d'Assistència i Serveis Socials, amb data del 8 de juny i adreçada als Familiars de Lluís Serra Pablo, ens informa que, després de revisar les prestacions del període 12/VI/2007-24/VII/2009 (nota com ara ja s'han adonat que ets mort), veuen que ens van pagar de més i que l'import d'aquests cobraments indeguts és de 485,72 euros. No cal dir que estem emocionats per aquesta nova prova de sensibilitat administrativa que constata, fill meu, que el nostre estimat Govern et recorda. I això, si no fos pels euros, diria que no té preu.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dilluns 2 de juliol de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma