Ho farem de mica en mica, tranquil·lament

“Em vaig comprar una ciutat petita (es deia Galveston, Texas) i vaig dir als habitants que no marxessin, que ho faríem de mica en mica, molt tranquil·lament. Res de canviar-ho tot d’un dia per l’altre. Se’ls veia agraïts i desconfiats. Vaig baixar fins al port, on hi havia els magatzems de cotó i els mercats de peix i tota mena d’instal·lacions que tenien a veure amb l’expansió del petroli pel Món Lliure, i vaig pensar: aquí hi quedarien bé uns quants pomers...”

Així és com comença un conte molt bo de Donald Barthelme. A mesura que la història avança, el propietari s’anima a canviar més i més coses, aterra edificis i trasllada els veïns de barri, però al final es torna a vendre la ciutat perquè s’adona que no li agrada “jugar a ser Déu”. Li falta imaginació, diu. Ara fa uns mesos, quan van créixer els rumors sobre Eurovegas i Adelson va venir a inspeccionar terrenys, vaig pensar en aquest conte. “Em vaig comprar una ciutat petita...”, diria un dia el magnat dels casinos. Després, però, m’he adonat que les ganes de fer de Déu em recorden el tarannà d’alguns mandataris espanyols.

Penso en Carlos Fabra, per exemple, el senyor de les ulleres fosques i l’aeroport fantasma de Castelló. Aquesta setmana un avió d’acer inoxidable va culminar l’escultura, encarregada a major glòria d’ell mateix. Tota una lliçó de força imaginativa, i això que només era president de la Diputació. ¿Què hauria fet amb més poder? Només cal veure l’escultura lletgíssima —que el New York Times ja ha batejat com “el símbol de la ruïna d’Espanya”— per comprendre que els seus deliris de grandesa tenen un regust de cabdill narcisista. Em fan pensar en aquell president del Turkmenistan que es deia Niyazov i, entre altres animalades, va alçar-se una estàtua d’or al centre de la capital, giratòria perquè li toqués sempre el sol a la cara.

Un altre cas és Ángel María Villar, president de la Federació Espanyola de Futbol, que dies enrere va anunciar una “mesura de gràcia” perquè Espanya havia guanyat el Mundial. En el més pur estil de sàtrapa bananer, va indultar totes les sancions pendents, inclosa la famosa agressió de Mourinho a l’ull de Tito Vilanova. Estic segur que a l’Espanya actual, amb sobrepès d’alts càrrecs, encara hi queden una pila de nostàlgics del franquisme que, 40 anys després, continuen actuant com a petits tirans des dels seus àmbits públics. Si ningú del seu entorn els ho retreu, ni els diu que fan el ridícul, és per por de les represàlies.

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de juliol del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma