Jordi, Cussà, Balaguer


Jordi.
Des de fa dotze anys llegeixo les novel·les, contes i poemes de Jordi Cussà (Berga, 1961) amb un plaer només lleugerament malmenat per la sensació ocasional de ser l'únic lector a tot Catalunya d'aquest autor polifacètic (per bé que Cussà té un bon grapat de seguidors fidels i que, a més a més, ha estat avalat per autors com ara Empar Moliner, Màrius Serra, Ponç Puigdevall i David Castillo, el qual, al suplement d'aquest diari, ha qualificat Cussà com “un dels nostres millors novel·listes”). De fet, crec que, tant per ells com per mi, la infravaloració de Cussà –des de l'arrencament espectacular de la primera novel·la (Cavalls salvatges, 2000) fins a la deliciosa A reveure, Espanya (2010)– de part de l'anomenat gran públic és un més dels molts comportaments culturals inescrutables d'aquest país encara a mig embastar.
Cussà.
Ara bé, no va ser fins que vaig llegir el seu últim llibre –Contes del Bé i del Mal (L'Albí, 2012)– que vaig creure entendre, en una mena d'epifania lectora, què és exactament el que Cussà ha estat fent en bona part de la seva obra: la celebració, lliure de costumisme, de la Catalunya que existeix més enllà de Barcelona –amb els seus bevedors, els seus drogoaddictes, els seus lladres, les seves tragèdies familiars– a través d'un català alhora natural, sui generis (“l'Àgata... prima i robusta com una tija d'api”), atòpic i gens simplificat o catanyolitzat (sense ser, però, ni acadèmic ni rebuscat).
Balaguer.
És justament en aquest llibre breu –en què Cussà es limita per primer cop a l'espai geogràfic de Berga i el temps específic de l'època de la Patum– que ha aconseguit crear un microcosmos d'aplicació universal i un llenguatge prou viu i flexible per ser traduït a qualsevol llengua. És en aquest “llibre local” –com el qualifica el mateix autor– que Cussà ha pogut demostrar fins a quin punt es pot demostrar que la Catalunya no barcelonina (però no pas bucòlica, Déu ens n'empari) pot ser de rellevància planetària, justament perquè és un lloc normal, que parla normal (a tall d'exemple, al món de Cussà els personatges beuen didals en comptes de txupitus sense ser ni semblar socis de Llengua Nacional) i que és –com tots els llocs– excepcional a la vegada. Bé, això, molts ja ho sabíem. De tant en tant, però, està bé que algú ens ho recordi ben recordat.

Matthew Tree, El Punt Avui, 15/07/2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma