dissabte, 7 de juliol de 2012

La conquesta del cel

Torre Shard, a Londres
El dijous es va inaugurar a Londres la torre Shard, un monstre cònic d’acer i vidre, que ha projectat Renzo Piano i han  pagat uns inversors de Qatar. Aquest estilet de 310 metres és ara mateix l’edifici més alt d’Europa, però el seu regnat serà curt: fins al dia que es culmini la Torre Ciutat Mercuri, de Moscou, que ha d’estar llesta a finals d’aquest any i tindrà 332 metres.

Fa segles que l’home s’entossudeix a voler tocar el cel. Construeix gegants per poder-se enfilar a les seves espatlles i sentir-se important. Tot i que el fanatisme religiós va ensorrar les Torres Bessones, el càstig diví de la torre de Babel ja no fa por. El ciment és llengua universal. Mana l’economia i cada metre més amunt és una demostració de múscul i poder. No tothom pot transformar l’skyline d’una ciutat. Potser cal veure la conquesta del cel com una nova carrera espacial. Amb la gravetat a favor, els gratacels i torres són com coets que s’enfilen, però sense enlairar-se mai de terra.

Ara la història d’aquesta quimera tan fascinant es pot resseguir —a escala humana— en una exposició molt ben argumentada del Caixaforum: Torres i gratacels. De Babel a Dubai. Partint de la llegenda de la torre de Babel, tal com la va pintar Brueghel el Vell, el visitant segueix l’evolució que ha fet l’arquitectura per enfilar-se cada cop més: de les catedrals medievals a les torres de defensa o celebració, com la Torre Eiffel; de l’edat d’or dels gratacels americans —el Flatiron, l’Empire State— als projectes visionaris i no realitzats d’Adolf Loos o Mies van der Rohe, o als deliris de grandesa que avui dia convoquen els petrodòlars d’Orient.

Les maquetes d’edificis que s’exposen tenen un gran poder d’atracció: te les emportaries a casa. Les fotos de les construccions i les paraules dels arquitectes semblen un relat oníric. Si l’inici amb la torre de Babel és fantasiós, el final també resulta irreal: actualment la torre més alta del món és la Burj Khalifa, a Dubai, 828 metres impossibles d’abastar. Fins i tot la maqueta fa vertigen.

Jordi Puntí, El Periódico, 7 de juliol del 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir