La gambada de Moses, les ungles de Griffith

Durant una època, quan me n’anava al llit i no podia dormir, utilitzava un mètode per agafar el son que funcionava molt bé: comptava enrere els anys que havien sigut olímpics. Començava per Barcelona 92 i anava baixant de quatre en quatre: 1988, 1984, 1980, 1976... Era una estratègia efectiva, perquè gairebé sempre m’adormia abans d’arribar al 1896, amb els primers jocs a Atenes. Estric segur que m’adormia perquè la cadència d’uns Jocs Olímpics cada quatre anys és perfecta: no embafen, no cansen, i tampoc no es troben a faltar. A més, combina cada dos estius amb el Mundial de futbol.

Com que és un ritme pausat, tothom té una grapat de memòries personals associades als Jocs Olímpics. El meu primer record conscient d’uns Jocs, per exemple, és de quan tenia nou anys, a Montreal 1976: aquell estiu em van regalar una tovallola de platja amb l’anagrama dels Jocs: des de llavors sempre m’ha agradat la fulla d’auró canadenca. Moscou 1980 són per a mi els Jocs de l’osset Mischa, el boicot internacional i la consciència del que significava la Guerra Freda, el teló d’Acer. Los Angeles 84 es resumeix en dos noms: Carl Lewis i el dream team de bàsquet amb Michael Jordan al capdavant, que va guanyar la final contra Espanya. Dels Jocs de Seül, en recordo que un dia em vaig llevar a les cinc de la matinada, més o menys, per veure la final dels 100 metres, amb la sorpresa de Ben Johnson (dopat fins a les celles) guanyant a Carl Lewis.

Pel que fa a Barcelona, esclar, és impossible triar-ne un moment que ho resumeixi. És una amalgama de records on hi caben la fletxa d’Antonio Rebollo encenent el pebeter, les medalles i triomfs, les llegendes urbanes sobre les aventures sexuals dels voluntaris olímpics, el moment kitsch protagonitzat per Montserrat Caballé i Freddy Mercury, o la veu profunda de Constantino Romero a la cerimònia de clausura, cridant per megafonia: “¡Atletas, bajen del escenario!”.

Potser perquè són cada quatre anys, i no cada tres o cada sis, els Jocs Olímpics sempre aconsegueixen interessar-me. Començo molt fred, com si allò no fes per a mi. Gairebé mai no veig la cerimònia d’inauguració, massa llarga i repetitiva. Llavors el segon dia, mig per atzar, m’aturo a mirar una cursa de natació, una partida d’esgrima ¿es diu partida, combat, duel?, una carrera de piragüisme, uns salts de trampolí, i ja m’hi quedo atrapat.

Aquesta és la gran virtut dels Jocs: que uns esports que mai no t’havien interessat, que uns individus perfectament desconeguts i amb cognoms impronunciables, de sobte t’emocionen amb el seu esforç, amb la necessitat de batre un rècord o simplement perquè et cauen bé. En aquest sentit, quan no sé amb qui anar perquè les simpaties no es decanten per cap país, ni per cap atleta concret, em guio per raons poc esportistes: trio el que fa cara de perdedor.

Com tothom, suposo, al llarg dels anys, he anat fent una col·lecció d’imatges i anècdotes que revisc únicament quan torno a mirar els Jocs. Així, d’aquí uns quants dies, quan m’assegui davant el televisor per veure què passa a Londres, quins rècords se superen, segur que tornaré a pensar en el 10 que va aconseguir Nadia Comaneci en gimnàstica. O en les ungles llargues de Florence Griffith. Quan vegi una cursa de tanques, recordaré Edwin Moses, que feia 13 gambades entre tanca i tanca, i no 14 com la resta de mortals. Reviuré Sergei Bubka saltant sis metres amb la perxa. Els esmorzars hipercalòrics de Michael Phelps. Les nedadores de l’antiga Alemanya de l’Est i les seves espatlles aerodinàmiques... Ah, i segur que en algun moment, i amb més raó a Londres, em preguntaré indignat un cop més per què el rugbi no és un esport olímpic.

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de juliol del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma