Paraules vàcues

Matjaz Perc és professor de física a la Universitat de Maribor, a Eslovènia, i aprofita el temps acadèmic per fer recerques ben filològiques que li han reportat una certa notorietat. Llegeixo al Journal of the Royal Society Interface que Perc ha analitzat més de cinc milions de llibres publicats en anglès durant cinc segles amb el lloable propòsit d'identificar les paraules més usades en cada període. Ja els avanço que la prodigiosa conclusió final de l'eslovè és que l'anglès, a diferència d'altres llengües com el xinès, és un idioma madur perquè viu en una gran estabilitat lèxica i aquesta manca de canvis en facilita l'aprenentatge. La paraula més usada de la llengua anglesa no ha canviat en els últims cinc segles i remet a aquella curiosa  banda musical de Matt Johnson: The The. Encara que sembil un acudit, tant l'any 1520 com el 2008 la paraula anglesa més usada era l'article indefinit the (corresponent als nostres el, la, els, les). Ara bé, el sintagma de tres paraules més usat fa cinc segles era “of the Pope” (del Papa), i entre les deu frases de cinc mots més recurrents als llibres de l'època la llista de Perc en conté tres de relatives a la religió: “The Pope and his followers” (el Papa i els seus seguidors), “the laws of the Church” (les lleis de l'Església) i “the body and blood of Christ” (el cos i la sang de Crist, que en té sis tot i que Perc s'apunta al misteri pasqual i la situa incomprensiblement entre les frases de cinc paraules). Cinc-cents anys després, la vacuïtat s'ha apoderat de la llista de frases recurrents. La més freqüent de tres paraules és “one of the” i les tres més freqüents de cinc mots semblen extretes d'un llibre d'exercicis d'anglès, en la lliçó Linking words and phrases, perquè són sintagmes connectius sense cap pes semàntic: “at the end of the”, “in the middle of the” i “on the other side of”. Qui en  vulgui extreure una gran metàfora sobre la vacuïtat contemporània té tot el dret a fer-ho. 

Jo, en canvi, trobo molt més vacu dedicar-se a fer un recompte de les paraules que contenen els llibres publicats durant cinc-cents anys en comptes de llegir-los. Trobo molt més vacu concloure que l'anglès és un idioma madur perquè viu en una gran estabilitat lèxica sense haver analitzat abans d'altres idiomes, començant per l'eslovè i les altres llengües balcàniques. Trobo molt més vacu tractar les paraules com a elements invariables en comptes de concentrar-se en els canvis semàntics impressionants que experimenten amb el pas del temps. Socialisme, per exemple, És la mateixa paraula l'any 1912 que el 2012? I mòbil? I tauleta? Tot i això, m'encantaria conèixer un estudi com el de Perc aplicat al català i al castellà.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dilluns 30 de juliol de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma