Passar olímpicament

El compte enrere que mena a la inauguració dels Jocs Olímpics de Londres 12 ve carregat de Barcelona 92. Per tele, bar i ràdio retrobem escenes emblemàtiques dels Jocs que van canviar per sempre la ciutat més poblada de Catalunya. S'apel·la a la nostàlgia amb sucre i se serveix en el format habitual dels anuncis de dieta, abans i després. La ciutat en expansió, els protagonistes del fet, Maragalls i Epis, Rebollos i Samaranchs, les gestes dels esportistes i, sobretot, els milers de ciutadans que s'hi van involucrar a fons, fins al punt de professionalitzar el voluntarisme. Alguns reportatges donen veu als predecessors de Jimmy Jump que van maldar per mostrar al món la pancarta del Freedom Catalonia. Però enlloc no es parla de la gent que en vam passar olímpicament. Dels que vam fugir esparverats per aquella Festa Major planetària, d'aquella Fira que ens muntaven al costat de casa. Sento un gran respecte per la il·lusió com a motor de vida, però encara ara en malfio quan es col·lectivitza i encara avui tornaria a passar olímpicament dels Jocs Olímpics. La vigília de la inauguració, vint anys enrere, vam ser uns quants els barcelonins que vam fugir com més lluny millor. En el meu cas, vaig passar els Jocs voltant per Síria i Jordània amb uns bons amics, aliens a aquell gran moment que tot ho canviaria. Aliens a la il·lusió col·lectiva. L'únic dit que vaig moure per l'olimpisme va ser pels Paralímpics, per encàrrec del meu amic proolímpic Oriol Comas, en una aproximació a la discapacitat que llavors no podia ni sospitar que resultaria tan premonitòria. Enlloc no he sentit la veu dels abstencionistes olímpics. Ens paguen amb la mateixa moneda i ens ignoren, la qual cosa té una certa lògica. Però existim. Existim els que vam viure aquella il·lusió des d'un escepticisme que després es reforçaria amb l'esguerro del Fòrum Universal de les Cultures 2004 i que ens ha portat a tenir el model de ciutat que tenim.

El dissabte, en una columna al Viure intitulada “La caspa olímpica” Sergi Pàmies feia una pregunta llarga i sinuosa: “és un disbarat afirmar que l'ambició modernitzadora de 1992 va significar l'expropiació forçosa -i de vegades brutal- d'uns valors socioculturals populars i l'inici d'una grandiloqüència de nou ric i d'unes oportunitats de corrupció que encara estem pagant?” La resposta és no. No és cap disbarat. Un no halitòsic que esclata com una bomba fètida en el podrimener dels nostres temps. A banda de totes les virtuts que ara sentim proclamar, els Jocs també van significar el tret de sortida de la cursa immobiliària que ens ha portat fins aquí. Els Jocs van enterrar la corrupció del franquisme per encetar la de la democràcia. Citius, altius, fortius.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dimarts 24 de juliol de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma