Tres setmanes a alta mar

Les antigues travessies marítimes, quan els viatgers anaven d’un continent a un altre per necessitats diverses, a vegades durant mesos, ofereixen al novel·lista un espai creatiu únic. D’una banda hi ha l’estructura social dins el vaixell, amb l’autoritat del capità, el servei, el metge o la distribució del passatge en diferents classes. De l’altra, l’essència del viatge
l’aventura, l’horitzó que canvia, el moviment constant, les escales en ciutats desconegudes que contrasta amb la vida privada del camarot, un simulacre de llar dins un simulacre de ciutat.

Aquest patró creatiu ha donat lloc a unes quantes bones novel·les, de Joseph Conrad el mestre a Kipling, de Ka­therine Ann Porter a Alessandro Baricco, però sorprèn que en realitat no hi surtin gaires més exemples. El viaje de Mina, de Michael Ondaatje (Sri Lanka, 1943), se suma a aquesta tradició i l’ennobleix amb una història imaginativa, tendra i emotiva. A més, la novel·la se serveix a més d’un altre argument que és herència del colonialisme britànic: el nen que viatja tot sol a la mare pàtria i aquesta peripècia el transforma.

En aquest cas s’explica la travessia de Mina, un nen d’11 anys que navega de Sri Lanka fins a Anglaterra per trobar la seva mare, que està separada del pare. El viatge a bord de l’Oronsay dura 21 dies, un període de llibertat absoluta que accelera la seva entrada a l’adolescència, el seu despertar eròtic, i alhora li permet entreveure les pors i les impostures de l’edat adulta.

El títol original de la novel·la The cat’s table, o La taula del gat fa referència a aquella taula del saló menjador que queda més allunyada de la del capità. És la taula dels solitaris, els desaparellats, els invisibles, i allà és on va a parar Mina. Hi coincideix amb dos nois de la seva edat, Cassius i Ramadhin, que també viatgen al seu aire, i amb un repertori de personatges excèntrics que el lector va coneixent de mica en mica. Hi ha Max Mazappa, pianista de jazz i que va tocar a França amb Sidney Bechet. El senyor Daniels, que cuida un jardí de plantes medicinals i verinoses al lloc més recòndit del vaixell. O la senyora Lasqueti, una dona soltera amb un cert atractiu per als tres nois. El seu misteri és que porta 30 coloms a bord.

Amb ells i molts altres personatges, el vaixell es converteix per als tres amics en un lloc d’aventures. «Cada dia havíem de fer com a mínim una cosa que estigués prohibida», diu Mina. El catàleg de prohibicions inclou les incursions furtives a la primera classe, entrar a la sala de màquines del vaixell o espiar el presoner: un assassí que la policia deixa passejar de matinada per la coberta del vaixell. Ondaatje recrea aquests 21 dies de viatge amb episodis meravellosos, com la descripció del canal de Suez quan el travessen de matinada, i de mica en mica la seva prosa busca el contrapunt del pas del temps, els anys que han convertit aquells vivències en un record gairebé irreal. La novel·la guanya pes.

Com Mina, el protagonista, Michael Ondaatje també va fer un viatge en vaixell entre Sri Lanka i Anglaterra quan tenia 11 anys . Al final del llibre, l’autor avisa en una nota que estem davant d’una ficció, amb uns personatges inventats, però el lector prefereix suposar que l’ànima de la història la presa de consciència del món adult que corre per sota de les aventures i les anècdotes es va filtrar directament de la memòria d’Ondaatje.

Ressenya d’El viaje de Mina, Michael Ondaatje. Alfaguara. Trad. de José Luis López Muñoz. 218 pàgines.

Jordi Puntí, El Periódico, 4 de juliol del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma