Un iceberg al gintònic

Es veu que això del bosó del Higgs, que van descobrir dies enrere, a la llarga ens canviarà la vida. Nosaltres ens ho creiem, perquè la ciència és una qüestió de fe per als que no hi entenem, però també perquè ens atreu el frenesí de la novetat. Avui dia, si algú no inventa una cosa cada cinc minuts, no som feliços. La gent en general, que deia en Sagarra, viu pendent de tot allò que —se suposa— li ha de fer la vida més fàcil. Així, el concepte de progrés s’ha corromput i un dia d’aquests ens llevarem pensant que, si no tenim un telèfon mòbil que funciona sota l’aigua, ja som uns antiquats i uns panolis.

No ens n’adonem, però el miratge de la novetat ens complica la vida. Agafeu el món dels bars i restaurants, per exemple. Les modes van i vénen a gran velocitat. Un dia es porten els plats grossos com rodes de carro i l’endemà els cuiners aposten per les mitges racions. O les teteres: demanes una infusió i te la porten en una tassa incomprensible, que sembla dissenyada per la NASA. Als cafès passa igual: com que els turistes demanen caputxinos, ara et serveixen el cafè amb llet de tota la vida amb una mica d’escuma i xocolata en pols pel damunt —ah, i si pot ser, que dibuixi la forma d’un cor, que bonic.

L’últim canvi pervers és el dels glaçons, cada cop més grossos i compactes. Anys enrere els glaçons de bar eren com els que es fa cadascú a casa. Després, amb bon criteri, algú va decidir que havien de ser una mica més grossos, però només una mica, perquè així no es desfeien tan de pressa i no aigualien la beguda. Ara hem entrat en una nova fase, en què els fabricants han canviat els motllos i els glaçons s’han convertit en petits icebergs indestructibles. Pesen més i en una bossa n’hi caben menys. Als bars ja els està bé: tothom té un cunyat savi que li va explicar el principi d’Arquímedes i per això saben que, com més gros és el glaçó, menys whisky necessiten per omplir el got.

L’únic aspecte positiu del cas dels glaçons gegants és que ha desterrat per sempre aquells gots anomenats de tub, llargs i estrets i vulgars: els nous glaçons ja no hi cabien. Al seu lloc, s’han posat de moda les copes rodones per al gintònic. La gent en general les aguanta amb solemnitat, com qui porta el sant graal, i cada cop que fas un glop, els glaçons enormes es fiquen al mig, proves de beure i el fred t’adorm el llavi durant mig minut. Llavors se’t glaça literalment el somriure.

Jordi Puntí, El Periódico, 9 de juliol del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma