Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2012

Zombi, Obvietats, Arreu

Zombi. D'Amsterdam estant, llegeixo a El Punt Avui que Carles Duarte, president de la CONCA, ha tornat a revifar la polèmica –que tants pensàvem que s'havia enterrat en una tomba profunda a Frankfurt fa un lustre– sobre si s'hauria de categoritzar la literatura feta en castellà per ciutadans catalans com a literatura catalana. Obvietats. Quan l'erudit anglès Arthur Terry va publicar el seu Companion to Catalan Literature (2003) va explicitar al pròleg que no hi havia inclòs autors catalans en llengua castellana perquè la llengua, no pas el lloc, és el que defineix una literatura. Ben mirat, tots els autors, per molt lligats que es puguin sentir a un país determinat, quan es posen a escriure, entren en un indret anomenat per segons quins publicistes cursis món. Per exemple, quan Laia Fàbregas (una escriptora nascuda a Catalunya) publica en holandès –un idioma en què escriu directament– es posa a l'abast de tots els lectors d'aquesta llengua, tant si la llegeixin…

Gallardón i Paul Ryan, quin parell!

Imatge
A finals de juliol, just abans d’anar-se’n de vacances, el govern del PP va deixar caure una altra de les seves propostes polèmiques, d’aquelles que a més de marcar terreny simbòlic serveixen per distreure’ns del malestar general que han causat ells mateixos. En aquest cas el protagonista va ser Alberto Ruiz-Gallardón, el ministre de Justícia, dient que vol reformar la Llei de l’Avortament i la malformació del fetus ja no serà un supòsit per avortar. Como podia ser altrament, l’anunci va indignar la part més progressista de la societat. També va causar sorpresa: Gallardón sempre havia sigut el policia bo del PP, com si diguéssim, l’home anys enrere fins i tot s’havia fotografiat a la portada de la revista gai Zero, i ara sortia amb una proposta tan reaccionària que sembla inspirar-se en el franquisme més repressiu.

Per defensar el seu pla, Gallardón va dir que la llei actual li sembla “èticament inconcebible”, però ja sabem que els catòlics tendeixen a barrejar l’ètica amb la religió. …

¿Madrid 2020?

Imatge
Després de la clausura dels Jocs Olímpics de Londres, els britànics es pregunten si han sigut un èxit econòmic i social per a la ciutat, i sobretot si ho seran en el futur. Els optimistes s’afanyen a dir que sí, que els Jocs han creat llocs de treball i els útims mesos el nombre d’aturats ha baixat, tot i la crisi general. En canvi, els realistes (no cal dir-ne pessimistes) es queixen que la transformació urbanística de barris populars com el de Hackney, per exemple, han servit per revalorar l’habitatge, però a mitjà termini molts dels veïns hauran de marxar per la pressió dels lloguers. També recorden que les mesures de seguretat i la baixada de turistes han provocat una reducció dràstica de les vendes al centre de Londres. Uns amics que corrien per la ciutat aquells dies m’explicaven que s’hi estava més ample que mai.

La influència d’uns Jocs en una ciutat es nota sobretot amb el pas del temps. A Barcelona, l’impuls positiu del 92 van dilatar-se uns quants anys i la ciutat va guanyar…

Estiu, Temps, Plaer

Estiu. Per fi, ho he fet. Al cap de vint anys de visites gairebé anyals a Holanda, l'endemà del dissabte passat vaig aconseguir veure Zomergasten(Convidats estiuencs) un programa ja mític de la televisió neerlandesa, emès cada estiu des del 1988. A primera vista, sembla que Zomergasten no tingui res d'especial: es tracta d'una sèrie d'entrevistes disteses amb unes persones més o menys conegudes, a l'estil, posem per cas, del programa Identitats (dirigit i presentat, ja fa temps, per Josep Maria Espinàs a TV3). Però el que fa que Zomergasten sigui tan diferent és que cada entrevista dura ni més ni menys que tres hores senceres (en rigorós directe). I l'èxit –tremend– del programa rau precisament en la seva llargària, ja que els convidats –alliberats de l'obligació, imposada sovint a les entrevistes televisives convencionals i per tant breus, de fer-se l'interessant tot etzibant quatre coses si fa no fa llestetes en un temps mínim– acaben parlant amb una…

La por lectora

Imatge
Hi ha por, entre els lectors. Una por fonda, somorta, que llisca suau com una veta d’aigua. Per aquest motiu es tan important saber-se la lliçó. Com quan estudiava a Casp, que ens apreníem la literatura gràcies a uns cartrons pautats on anotàvem la vida de l’escriptor seguida de descripcions i valoracions de les obres. Encara ara, una mica begut, sóc capaç de recitar el cartronet sencer del Duc de Rivas. També el de Mesonero Romanos, el d’Espronceda, el de Cadalso. O el de Núñez de Arce, amb aquest nom antiquat d’estació de metro. Ens apreníem de memòria tot el que calia saber sobre cada escriptor i després ho repetíem a l’hora de l’examen, amb la cal·ligrafia exacta dels rellotgers. N’hi ha que ho han continuat repetint tota la vida, infatigables.

A El club de la bona lletra, a Catalunya Ràdio, Blanca Busquets va elogiar Edgar A. Poe i una lectora de Tortosa va admetre avergonyida que només n’havia llegit una narració sobre un goril·la (és un orangutan) que mata unes dones (és Els ass…

Detalls d’una posta de sol

Imatge
¿Se’n recorden de quan una posta de sol era una imatge tronada i queca? No fa pas gaires anys d’això. Sovint es feia servir en publicitat com un recurs per resumir la bellesa natural, perfecta i assequible per a tothom, però amb el temps es va buidar de sentit i es va convertir en un tòpic romanticot. Uns nuvis acabats de casar, per exemple, si al darrere hi tenien una posta de sol, semblaven més feliços. El catolicisme també va ajudar a transformar les postes de sol en un recurs kitsch. Penso en aquells pòsters que hi havia a l’entrada de les esglésies de barri: una sol roent que es ponia a l’horitzó, una platja deserta, un cel blau tenyit de melangia, i a sota unes paraules com ara: “Estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat”.

Tot i la mala fama, aquests dies hi ha milions de persones que estan de vacances i en un moment o altre faran una foto del sol al capvespre, quan s’amagui rere una muntanya, al mar, enfonsant-se a la sorra del desert o caient sobre un poblet de l’…

Podem ser herois

Imatge
Ahir es van acabar els Jocs Olímpics i avui segur que algú, probablement un anglès, declararà que han sigut els millors de la història. Fa quinze dies, durant la cerimònia d’inauguració, es va sentir aquella cançó de David Bowie que es diu Heroes: “Podem ser herois, només per un dia...”, i a mesura que avançava la competició tothom se n’ha anat convencent. S’ho han cregut sobretot els britànics, que han guanyat més medalles que mai i han aconseguit que la febre olímpica sortís de Londres i s’escampés per tot el país. Cada vegada que un britànic aconseguia una medalla d’or, per exemple, l’endemà mateix el servei de Correu Reial estampava nous segells commemoratius amb la seva efígie, i pintava de color daurat les bústies del seu poble.

Els dos grans herois que deixaran els Jocs són Usain Bolt i Michael Phelps, per les medalles i els registres llegendaris, però al seu costat quedaran per a la història una pila d’esportistes sensacionals, que potser són menys espectaculars però igualment …

Protestants, Baptistes, Catòlics

Protestants. Hi ha algú que se'n recordi, de Jim Jones? D'aquell pastor protestant (i comunista) que als 10 anys va començar celebrant misses infantils al graner de sa mare; als 20 ja predicava a les cantonades de Richmond, a Indiana; als 23 va fundar la seva pròpia església, el Temple del Poble; als 43 va traslladar la seva església a Califòrnia, on va guanyar el suport de diversos polítics; als 45, convençut que el govern dels Estats Units l'estava perseguint, va traslladar gairebé tota la seva congregació a un campament agrícola –Jonestown– a Guyana, i el 18 de novembre de 1978 va fer assassinar un congressista nord-americà i quatre persones més que estaven investigant possibles abusos de drets humans al campament i tot seguit va instar els seus seguidors a suïcidar-se i a matar aquells (incloent-hi uns 300 nens) que no volien fer-ho. A Jonestown hi van morir un total de 909 persones. Baptistes. L'escàndol posterior va ser immens, en bona part perquè ja hi havia hag…

Mofes, befes, escarnis

Mofes. Gairebé tots els que vivim aquí coneixem casos de persones que han estat insultades o amenaçades –discretament o obertament, però sempre gratuïtament– pel sol fet de provenir del Principat. Des de frases ja mítiques del tipus “Eres muy simpático, por ser catalán” fins a uns improperis tan carregats d'animadversió que han trasbalsat els catalans al·ludits a fons (i un no es pot sentir segur enlloc: en un cas que conec, un parell d'avis olotins van ser comminats –per uns compatriotesespanyols– a formar part d'una hipotètica extinció física del poble català, durant una visita a l'Hermitage de Sant Petersburg). Com és, em pregunto, que tants catalans es mostrin passius davant d'unes mostres de tírria així, que qualsevol nord-africà, posem per cas, no toleraria més enllà del temps que fes falta per denunciar-ho a SOS Racisme? Befes. Pot ser perquè aquests catalans recorden l'època en què, a Catalunya, el tractament dels ciutadans nascuts a les Espanyes tampoc…