Gallardón i Paul Ryan, quin parell!


A finals de juliol, just abans d’anar-se’n de vacances, el govern del PP va deixar caure una altra de les seves propostes polèmiques, d’aquelles que a més de marcar terreny simbòlic serveixen per distreure’ns del malestar general que han causat ells mateixos. En aquest cas el protagonista va ser Alberto Ruiz-Gallardón, el ministre de Justícia, dient que vol reformar la Llei de l’Avortament i la malformació del fetus ja no serà un supòsit per avortar. Como podia ser altrament, l’anunci va indignar la part més progressista de la societat. També va causar sorpresa: Gallardón sempre havia sigut el policia bo del PP, com si diguéssim, l’home anys enrere fins i tot s’havia fotografiat a la portada de la revista gai Zero, i ara sortia amb una proposta tan reaccionària que sembla inspirar-se en el franquisme més repressiu.

Per defensar el seu pla, Gallardón va dir que la llei actual li sembla “èticament inconcebible”, però ja sabem que els catòlics tendeixen a barrejar l’ètica amb la religió. En el fons, és la mateixa línia dels republicans d’Estats Units, només que a ells no els cal dissimular gens, com demostra la recent elecció de Paul Ryan com a número dos del candidat Mitt Romney per a les eleccions generals del novembre. Com Gallardón, Paul Ryan també és alt, atlètic, de bona família i porta camises blanques ben planxades. El seu ideari catòlic no es refugia en eufemismes, al contrari, i per això encara va més enllà quan ataca l’avortament. Content de ser el policia dolent, Paul Ryan el prohibiria fins i tot quan l’embaràs és el resultat d’una violació, un incest o posa en perill la salut de la mare. Ah, i de passada enviaria a la presó les dones avortistes.

Es pot argumentar que entre Gallardón i Paul Ryan hi ha una gran distància, però al  darrere de la seva ideologia s’hi entreveu l’eterna confusió entre religió i política —una unió més vella que l’anar a peu, que és l’origen de no sé quantes guerres i que ara mateix, al nostre país, hauria de ser inconstitucional—. Passen els anys, els conflictes, i al final sempre anem a caure a la mateixa trampa. Quan parlen d’economia, els conservadors s’omplen la boca d’individualisme, de lliure mercat, de liberalisme a ultrança, però llavors, quan s’han de posar transcendents, els agafa la por d’estar sols i prefereixen l’escalforeta protectora de la religió. Que algú, una força superior, decideixi per ells quan es tracta de dilemes morals. Així rai.

Jordi Puntí, El Periódico, 27 d’agost del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma