dilluns, 13 d’agost de 2012

Podem ser herois

Ahir es van acabar els Jocs Olímpics i avui segur que algú, probablement un anglès, declararà que han sigut els millors de la història. Fa quinze dies, durant la cerimònia d’inauguració, es va sentir aquella cançó de David Bowie que es diu Heroes: “Podem ser herois, només per un dia...”, i a mesura que avançava la competició tothom se n’ha anat convencent. S’ho han cregut sobretot els britànics, que han guanyat més medalles que mai i han aconseguit que la febre olímpica sortís de Londres i s’escampés per tot el país. Cada vegada que un britànic aconseguia una medalla d’or, per exemple, l’endemà mateix el servei de Correu Reial estampava nous segells commemoratius amb la seva efígie, i pintava de color daurat les bústies del seu poble.

Els dos grans herois que deixaran els Jocs són Usain Bolt i Michael Phelps, per les medalles i els registres llegendaris, però al seu costat quedaran per a la història una pila d’esportistes sensacionals, que potser són menys espectaculars però igualment memorables. Penso en Tiki Gelana, per exemple, l’atleta que va guanyar la marató femenina i va batre el rècord olímpic: resulta que Gelana és d’una petita ciutat d’Etiòpia que es diu Bekoji, d’uns 17 mil habitants, i que fins ara ja ha donat cinc campions olímpics. O el dominicà Félix Sánchez, Power Sánchez, que va guanyar els 400 metres tanques a Atenes i vuit anys després ha sigut capaç de repetir la victòria a Londres. O les noies de l’equip d’Estats Units en el relleu dels 100 metres, que van batre un rècord mundial que era viu des de Moscou 1980, ni més ni menys, quan el van aconseguir quatre atletes hormonades de l’antiga Alemanya de l’Est.

La llista és molt més llarga, per descomptat, però tot i els moments heroics, en aquests Jocs s’han batut pocs rècords. Fa la sensació que en els últims temps hem començat a veure que el cos humà té els seus límits, sempre dins de la legalitat. No és difícil imaginar-se que, cada cop més, en el futur les victòries es mesuraran per mil·lèsimes de segon, gràcies a fotografies digitals exactíssimes, i les proeses i els rècords quedaran en mans dels prodigis de la naturalesa, gairebé diríem les anomalies genètiques. De fet, l’única manera d’entendre amb lògica la superioritat d’Usain Bolt és veient-lo com un prodigi natural, i potser cal veure la incursió de l’atleta Oscar Pistorius —amb les seves extremitats ortopèdiques— entre l’elit com una picada d’ullet dels organitzadors: més enllà de l’evident exemple de superació que representa, la cursa del sud-africà en els 400 metres tenia un aire futurista, d’home biònic que finalment té un lloc en la comunitat (potser per això els diaris britànics el van batejar com blade runner).

Els moviment olímpic sempre ha volgut tenir una incidència social més enllà de la competició. En el futur, potser que els herois olímpics acabin omplin pàgines de revistes com el National Geographic o Science, o provocant debats d’ètica sobre la inclusió d’esportistes millorats genèticament (o gràcies a aparells físics). Mentre aquest moment no acaba d’arribar, no es pot descartar que l’element afegit que aportin els esportistes sigui extraesportiu, és a dir, més vinculat a l’espectacle de masses que no a l’esperit esportiu.

En aquest sentit, Usain Bolt també ha trencat motllos, perquè el seu carisma, tocat d’un punt d’egocentrisme simpàtic, es tradueix en uns gestos de confiança i vanitat, molt estudiats, que queden bé davant de la càmera. Fa quatre anys, a Beijing, es pot dir que ell era l’únic que es permetia aquestes excentricitats uns segons abans de començar la cursa, però a Londres la majoria d’atletes masculins s’han afegit a la moda de fer gestos davant de la càmera. Mentre les atletes femenines es limitaven a saludar amb la mà i una mitja rialla, el repertori masculí incloïa mirades de desafiament, gestos propis de ràper hip-hop o actuacions més elaborades, com el monstre que es desperta ens els gestos del jamaicà Yohan Blake o la salutació monàrquica del mateix Bolt. Alguns casos arriben a ser sobreactuats i vulgars, com el gest de l’alemany Robert Harting, campió de llançament de disc, que en plena celebració s’estripa la samarreta com si fos l’increïble Hulk per ensenyar la musculatura.

Abans els atletes mostraven un gest concentrat que en aquells segons inicials els aïllava del món. El tret de sortida els connectava amb els aplaudiments del públic. Ara pot ser que la superioritat d’Usain Bolt, combinada amb la seva pantomima, combinada amb la necessitat de trobar nous reptes, ens permeti entreveure el futur: qui sap si les medalles seran per als esportistes que són millors, però que a més guanyin com si no fessin cap esforç, com si córrer, saltar, nedar, lluitar, remar, fer tombarelles i tot això fos el més fàcil del món. Una cosa que podríem fer nosaltres mateixos, els espectadors.

Jordi Puntí, El Periódico, 13 d’agost del 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir