dilluns, 3 de setembre de 2012

Això ho sap fer un nen de tres anys

Ara ja comença a cansar, però no hi ha dubte que el contrapunt burleta a aquest estiu del nostre descontentament l’ha posat la fabulosa restauració de l’eccehomo de l’església de Borja. La cirurgia plàstica que la senyora Cecilia Giménez va aplicar al Crist de la paret va donar la volta al món i, d’un dia per l’altre, gràcies a les xarxes socials, es va convertir en l’origen de tota mena d’acudits i paròdies. Dies enrere, encara, el gran humorista Conan O’Brien va parodiar el Crist al seu programa nocturn a la televisió nord-americana. I l’últim a afegir-s’hi ha estat un artista alemany que, en un nou salt mortal, imita Banksy per jugar amb l’eccehomo.

Més enllà de l’humor internacional, però, moltes de les reaccions espanyoles també van estar a l’altura de la xarlotada. D’una banda hi havia els que s’indignaven per raons religioses o patriòtiques i s’ho prenien com un greuge personal. Un cop més Espanya fa el ridícul, deien vermells com un pebrot. Després van sortir els que es mortificaven per la via artística i deien que la destrucció del Sant Crist (del qual fins aleshores no sabien res) era una pèrdua irreparable, etcètera. Mentrestant, tot de gent que no entraria en un museu ni a punta de pistola, viatjava a Borja per fer-se fotos amb l’eccehomo retocat.

Ho hem vist abans amb sintonies pel mòbil, vídeos de gatets, relliscades del rei Joan Carles o famoses que les enxampen sense calces en una foto. Amb internet i els fenòmens virals, històries com la del Crist de Borja troben una clientela que disfruta amb el ridícul que fan els altres. També és veritat que aquesta mena de fenòmens caduquen de seguida. Fa 30 anys, en canvi, hauria pogut inspirar una pel·lícula al cineasta Berlanga. Els personatges hi són: la feligresa amb vel·leïtats de pintora i atacs d’ansietat; la família que s’ofèn perquè han destrossat l’obra del seu besavi; l’alcalde que és famós perquè surt a la tele; el capellà que veu que amb el bunyol de Sant Crist se li omple l’església...

Al darrere de tot el sainet hi ha una realitat senzilla: la inconsciència sol ser atrevida i l’art mediocre està ple de bones intencions. El gest càndid de la senyora Cecilia Giménez, per exemple, és als antípodes del talent intuïtiu que es troba en moltes de les pintures rupestres. Per entendre-ho, n’hi ha prou de veure el documental de Werner Herzog, La cova dels somnis oblidats. Herzog va filmar en 3-D les pintures rupestres de les coves de Chauvet, a França, que tenen més de 30 mil anys. Així, la pel·lícula et fa entrar a la cova i passejar-te entre els cavalls, bisons i cérvols, dibuixats amb molta traça. Això sí: s’ha d’anar al cine per veure-ho. De moment no es pot descarregar al mòbil.

Jordi Puntí, El Periódico, 3 de setembre del 2012.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir