divendres, 14 de setembre de 2012

Cridar, cantar, potser desafinar

Els fills del baby boom dels seixanta vam créixer, als vuitanta, en plena bonança econòmica, allunyats de la retòrica reivindicativa i malfiant-nos de l'èpica antifranquista que s'adjudicaven els nostres germans grans, encantats i desencantats a gran velocitat durant els setanta, però ràpidament col·locats en llocs estratègics de la nova administració democràtica. Els pocs que van continuar exercint l'esperit crític sense l'inestimable concurs del diner públic ens acusaven de semenfotistes. I alguns bé que ho érem. Perquè les manifestacions es van sectorialitzar, els sindicalistes es van professionalitzar, el pujolisme va voler desactivar la Diada extirpant-ne la vessant reivindicativa i la rutina es va apoderar de la vida política catalana. Fins que el primer tripartit va sacsejar-la en un trajecte de Dragon Khan que mai no haurien imaginat que acabaria allargant Barcelona (World) fins al Camp de Tarragona o situant l'independentisme a la centralitat política gràcies a la recessió econòmica i a la inestimable col·laboració d'un estol de separatistes inconscients com els presidents Aznar o Zapatero, els ínclits transportistes Álvarez (Magdalena o Cascos), la bèstia Aguirre i el bell Bono, el fòssil Alamán i un llarg etcètera que, per ara, acaba en Monego. Gràcies a ells avui els carrers de Barcelona seran plens de gent ben diferent que   demana, literalment, un nou estat d'Europa. O, en la versió estesa que ha enregistrat Marcel Casellas: “Què vol aquesta tropa? Un nou estat d'Europa! Què vol aquesta gent? Catalunya independent!”. Un missatge prou clar.

Sempre m'han interessat els clams quan són capaços de compassar moltes goles. N'hi ha d'eficàcia contrastada i d'altres que podrien figurar en una antologia d'humor involuntari. Avui se'n sentiran molts. El clàssic “in, inde, inde, pendèn, ci, a” serveix per treballar la divisió sil·làbica en escandir aquest ex tabú hexasil·làbic a ritme de música house. Tot tan frenètic que, si fa sol, pot arribar a estabornir manifestants. Altres exemples consolidats posen l'èmfasi en el no, com en aquells espots que malparlen de la competència: el “boti boti”, el “no volem ser” o el “ni França ni Espanya”... I després hi ha les versions espontànies de tonades conegudes. Una atenta audició al que es canta als estadis demostra que la Guantanamera és la reina de la festa. En diverses llengües europees, la tornada d'aquesta versionadíssima cançó cubana s'ha mostrat irresistible. Recorden el “Vete al teatro, Mourinho”? Doncs ara inspirin un moment i desafinin amb mi: Va Catalunya, per lliure va Catalunya, va Cataluuunya, per lliure va Catalunya. La Ramoneta, fa el puta la Ramoneta, la Ramoneeeta, deixa de fer-se l'estreta!

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dimarts 11 de setembre de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir