El campanar laic d'Horta

Mai no m'havia fixat en els campanars fins que l'Espartac Peran m'hi va començar a fer pujar. Aquesta és la quarta temporada que participo en el programa de tarda de TV3 Divendres
amb una secció sobre usos lingüístics anomenada “Paraules en ruta”. Cada dilluns em desplaço allà on passa la setmana l'equip d'exteriors del programa i, quan el Xavi Coral ens dóna pas des de plató, amb l'Espartac mirem de divulgar expressions pròpies d'aquell indret, normalment a la plaça de la vila. Però tres quarts abans ja fem una connexió per saludar i avançar algun contingut. No sé pas què en diria un psicoanalista, però moltes vegades fem aquesta connexió de tres minuts escassos des de dalt d'un campanar. És com una fixació. Tots tenen unes vistes magnífiques, esclar, però primer cal pujar-hi per escales tan impossibles que semblen dibuixades per Escher, topar amb ous (o cadàvers) d'ocells, atacar trams amb diversos estrats de pols acumulada, jugar-se els timpans sota mateix de les campanes i altres petits detalls sense importància que fan dels dilluns un dia d'aventura gràcies al Divendres. Avui és dilluns i amb l'Espartac serem a La Pobla de Lillet, però quan escric aquest rum-rum encara no sé si saludarem a peu pla o ens haurem enfilat dalt d'un campanar com si ens perseguís el Kilian Jornet.

La meva campanafòbia es va apaivagar la setmana passada quan un campanar rodant va guanyar la Cursa d'Andròmines a les Festes d'Horta. Una plataforma de veïns (salvemhorta.blogspot.com) va posar rodes a una gran maqueta del campanar laic del carrer Horta per reivindicar-ne el manteniment per part del seu darrer propietari, una entitat de crèdit el nom de la qual comença per La i acaba per Xa. Molt abans de ser de La Caixa, allò era l'antic escorxador d'Horta, amb campanar i tot des de 1845. La gent el coneixia com La Torre de les Noies perquè l'Ajuntament d'Horta (independent fins al 1906) es va fondre els estalvis en les seves dues campanes de bronze. S'hi van gastar un curiós fons de compensació nupcial gràcies al qual les hortenques humils rebien una dot pública d'una unça d'or quan es casaven.  Cada cop que sentien tocar les campanes, les noies en edat de merèixer les devien maleir. La Caixa va comprar l'edifici centenari el 45, el va derruir i en va inaugurar un de nou l'any 50. Amb pisos, una biblioteca popular als baixos (la primera biblioteca que vaig trepitjar) i un nou campanar laic coronat per dues campanes, que conforma el paisatge hortenc. Aquestes són les que els veïns, ara, volen que tornin a sonar. Si cal, hi pugem per dir-ne alguna de l'alçada d'un campanar.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dilluns 24 de setembre de 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma