El Klic-Klic i Photenhauer

Dijous, la presència de Carles Padrisa de la Fura dels Baus a la roda de premsa d'un joguet eròtic el va catapultar a les seccions de cultura dels noticiaris. La Fura n'ha incorporat el concepte en l'òpera que estrena a Munic i Padrisa va assegurar que en un futur miraran d'integrar-lo més explícitament en algun treball. Si els audímetres poguessin valorar el grau d'excitació de l'audiència, el minut d'or (no líquid sinó libido) de la setmana passada podria ser el moment en què Ramon Pellicer va donar pas a la notícia en ple TN Vespre
del mateix dijous. El reportatge mostrava el Klic-Klic, un estimulador eròtic a distància. El dissenyador banyolí Andreu Carulla hi presentava les dues versions enfundades del dispositiu que titllà de “contacte íntim”, les desenfundava i en descrivia el funcionament amb un llenguatge tècnic tan acurat que semblava de la NASA. El que té una forma inequívocament fàl·lica (“en principi per a dona”, digué Carulla sense tancar-se a cap possibilitat) rep el nom de Departure. El que reprodueix l'hospitalitat d'una acollidora vagina no va ser anomenat al reportatge, però si han mantingut l'analogia per força ha de  dir-se Arrival. El giny s'activa remotament per via telefònica i, a través de bluetooth, és capaç de reproduir i fer sentir els moviments de la parella, tot redefinint el concepte de la masturbació i acostant-lo a l'onanisme (recordem que a la Bíblia Onan no s'ho fa pas sol, simplement acaba fora del cos d'ella). Cal felicitar l'equip de Carulla, un cognom històric del catalanisme que fins ara remetia al xup xup (Avecrem) i a partir d'ara remetrà també al clic clic. Abans que els partidaris de la pell posin el crit al cel, convé recordar que vivim a l'era del Skype i que acoblar-se a milers de quilòmetres de distància és una possibilitat que millorarà la vida de moltes parelles. 

És clar que una popularització extrema del Klic-Klic obligaria a redefinir el concepte d'adulteri (m'imagino congressos internacionals amb ponents experts en la matèria, com ara Bill Clinton) i també provocaria un excedent material que els Bancs de Semen haurien de poder aprofitar. I no només per a la reproducció. Potser ha arribat l'hora del xef Paul Photenhauer, que va publicar Natural Harvest
(2011), un llibre de receptes basades en semen humà. Aquest xef innovador, que signa amb un nom de ploma tan coherent com Fotie Photenhauer, proposa tota mena de plats, postres i begudes que tenen el semen humà com a ingredient: cafè irlandès amb extra de crema, salsa barbacoa especial, cóctel rus blanc, ostres  fetes d’home (man made oysters!)... Potser aviat deixarà de ser de mal to parlar del gust del semen.

Màrius Serra. La Vanguardia.  Rum-rum del dilluns 17 de setembre de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma