dijous, 13 de setembre de 2012

Hal David i el futur

Aquesta setmana va morir Hal David. Tenia 91 anys i era un des lletristes amb més èxits a les llistes de la música popular. Passa sovint que els escriptors de cançons queden a l’ombra dels autors de la música i els intèrprets que les fan conèixer. En el cas de Hal David, tot i que va escriure per a molts compositors, aquest reconeixement atenuat li venia sobretot d’haver treballat amb el gran Burt Bacharach. Junts van escriure al voltant de 150 cançons —una tercera part, més o menys, perquè les interpretés Dionne Warwick—, amb títols que tots hem cantat alguna vegada, com ara Walk on by,  I say a little prayer o Raindrops keep fallin’ on my head, que va guanyar l’Oscar a la millor cançó per aquella pel·lícula amb Robert Redford i Paul Newman que es deia Butch Cassidy and the Sundance Kid.

Quan escoltes a Bacharach i David, t’adones que estaven fets l’un per l’altre. L’evolució de la música de Bacharach, sorgint de la tradició dels grans standards dels Gershwin, Jerome Kern o Cole Porter per fer una mica més cursis les tonades, la mesura justa perquè arribi a més orelles, es tradueix molt bé en les lletres de Hal David. Són cançons d’amor, de desamor, de pèrdua, melancòliques, que proven d’explicar el de sempre sense avergonyir-se, però a estones trenquen el que és obvi amb una imatge desplaçada. A One less bell to answer, que és una cançó d’abandó, l’amant despitada canta: “Una trucada menys per respondre, un ou menys per fregir... Hauria d’estar contenta i tot el que faig és plorar”.

M’agrada pensar que aquest tret literari ha anat tornant en l’estil dels crooners que han sorgit els últims anys. Penso en Jay Jay Johanson, Neil Hannon, Richard Hawley o Jarvis Cocker, per exemple: la seva actitud hiperconscient, les lletres iròniques, quasi paròdiques. Aquests dies, precisament, he escoltat el nou disc de Dexys, els antics Dexys Midnight Runners, i he sentit el mateix. Es diu One day I’m going to soar i és una meravella en què Kevin Rowland adopta més que mai el posat de crooner. Les lletres juguen a confondre el qui les escolta, maregen els tòpics. “Encara crec en l’amor, tot i que realment no sé què és”, canta, i te l’imagines picant l’ullet mentre ho diu.

Jordi Puntí, El Periódico, 8 de setembre del 2012.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir