La tècnica del rostit

¿Sabem riure’ns de nosaltres mateixos? Vivim temps de transcendència i les coses, dites amb un gest seriós, sembla que pesin més. Al final del carrer, però, els que en sortiran reforçats seran els que es sàpiguen posar-se al lloc de l’altre i fer autocrítica. La distància irònica sempre és útil: qui no té sentit de l’humor, en primer lloc per riure’s de si mateix, tampoc no té sentit del ridícul, per això és més fàcil que quedi en evidència.

Hi pensava l’altre dia, després de quedar enganxat unes quantes hores a YouTube, mentre descobria un gènere humorístic que potser hauríem d’importar: el roast, o rostit en català. El rostit és un espectacle en què el protagonista —sovint un actor, un cantant, un humorista— rep un homenatge enverinat dels seus amics i coneguts, que es dediquen a riure’s d’ell, parodiant-lo i ridiculitzant-lo. El lema de l’espectacle és “només rostim als que estimem” i, com més extrems són els acudits, millor. Al centre de l’escenari, el qui és rostit escolta impertèrrit els comentaris, somriu i aguanta el xàfec, tot i que per dintre li queda el dubte de si tot allò és broma o no.

Als Estats Units, aquesta forma de l’humor crític té més de cent anys, tot i que la televisió el va adoptar als anys 70, a partir d’un rostit de l’actor Dean Martin que va ser mític  va generar una sèrie de programes. Hi van participar gent com Angie Dickinson, Muhammad Ali, John Wayne, Orson Welles i Peter Falk, entre d’altres. Welles, per exemple, es va dedicar a llegir i analitzar la cançó That’s amore, que havia fet popular Dean Martin, com si es tractés d’un poema de Shakespeare. Amb els anys, la tradició es va consolidar com una forma d’humor salvatge. Entre els famosos que s’han rostit els últims anys hi ha Roseanne, Pamela Anderson, Donald Trump o Charlie Sheen.

Els periodistes que són corresponsals a la Casa Blanca també munten cada any una sopar per rostir al president de torn, que hi assisteix estoicament. Es recorda com una fita històrica la intervenció del periodista Stephen Colbert en el rostit de George W. Bush del 2007. I l’any passat, per exemple, Seth Meyers va dir al president Obama: “No sé si els republicans guanyaran aquest Obama d’ara a les properes eleccions, però sí que sé qui el guanyaria segur: l’Obama del 2008, tan carismàtic i encantador”.

Després de veure les imatges de Rajoy perorant a la sala gairebé buida de les Nacions Unides, aquesta setmana, i després sentir com desautoritza les manifestacions del 25-S tot lloant als que es van quedar a casa, penso que el millor que li hauria pogut passar durant la visita a Nova York és que li muntessin un rostit d’aquests. A veure si així escoltava quatre veritats. Però no, ni així.

Jordi Puntí, El Periódico, 29 de setembre del 2012.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma